Aquests dies en un viatge he tingut ocasió de parlar de Catalunya amb una persona que veu el procés des d’una perspectiva totalment diferent a la que jo estava acostumat. Treballa com assessor informàtic per empreses multinacionals que es dediquen a la inversió en borsa. Té uns quaranta anys i el seu perfil correspon a la generació de la globalització. Ha treballat dos anys a Singapur i altres temporades a Londres, Nova York i Alemanya. Parla amb fluïdesa diversos idiomes, «perquè la llengua no ha de ser mai un problema en les transaccions comercials». Per això, com que actualment viu a Barcelona, està aprenent el català. Tampoc són un problema les despeses, perquè, a més d’un bon sou, «els diners són per gastar-los o invertir-los per incrementar els guanys; per a què, sinó?»

En abordar el tema de la possible independència de Catalunya, em va dir, ras i curt, que ho considerava «una bogeria». I no pas per motius polítics o identitaris —que no hi entra—, sinó des d’una perspectiva estrictament econòmica. En el món globalitzat d’avui, les empreses busquen grans mercats i qualsevol escissió dels existents representaria un problema. Aquesta va ser precisament —deia— una de les finalitats de l’euro: fer front a la dispersió monetària existent fins aleshores i establir una moneda competitiva amb el dòlar. «La separació de Catalunya comportaria un greu perjudici tant per als mercats catalans com espanyols». Espanya es quedaria sense un dels motors de producció, augmentaria la seva manca de credibilitat —ja prou precària. «Si avui s’aguanta, és en bona part gràcies a Catalunya i Euskadi».

Però també Catalunya hauria de buscar el reconeixement del Banc Central Europeu i establir les quotes de les seves aportacions i assignacions. A més, les grans empreses s’oposarien a una fragmentació més gran i cal no perdre de vista la possibilitat d’una sortida —temporal, això sí— de l’euro.

Els seus raonaments em varen sorprendre i vaig pensar que els nostres polítics haurien de tenir-los molt presents, especialment, si, a més, cal sortir de la crisi amb dignitat. Però també va dir que el seu pronòstic era en les condicions actuals, que poden variar si els índexs de recuperació econòmica es mantenen.

També va voler fer notar que innegablement Catalunya podria ser a mitjà termini un dels països més pròspers d’Europa si les coses es feien bé. En primer lloc, caldria desempallegar-se de la mala imatge que dóna Espanya a esfera internacional pels greus casos de corrupció. «Catalunya», va dir, «és un país valent, innovador, amb una gran iniciativa privada, però es troba collada per una política nefasta de l’Estat espanyol, que l’ofega i està matant la gallina dels ous d’or». El gran error, segons ell, va ser la negativa de Rajoy a fixar un sistema fiscal propi per a Catalunya. La manca de diàleg ha estrebat les posicions i no es veu una sortida fàcil, que hauria de ser consensuada. A més, va insistir que les grans multinacionals allò que pretenen és fer diners i com més millor. Per això, si malgrat la complexitat del procés, la separació de Catalunya fos ja un fet irreversible, ho acceptarien sense cap mena de dubte. Caldrà tenir-ho en compte.