Tots hem estimat animals a la vida, per molt persones o animals que hàgim sigut.

El més normal són gats i gossos, nos especialment els gossos; un record per al “Solet”, un senyor gos que va viure divuit anys al mas; era un bretó, fill d’una mare molt caçadora, ho portava a la genètica, i quan caminàvem per la muntanya semblava com si anés caçant, sense assabentar-se que el seu amo ja no duia escopeta. Li vaig fer un sentit article a Nova Conca quan se’n va anar.

Però el que no és tan normal és estimar i ser amic o fer-se amic d’una somera. Al mas de Lilla ens va passar.

Potser em va quedar una fixació dels estius de nen i de jove amb els avis del Morell.

Tenien en aquella època ruc i carro, i abans cavall i tartana. Amb la tartana anàvem als aplecs de les ermites de Paretdelgada a la Selva del Camp, i al Remei d’Alcover.

Amb el ruc, ja de més gran, anàvem al tros prop, un quart d’hora de la casa del Morell, i al tros lluny, a cinc quarts... Sí, cinc quarts, així ho deia l’avi, un hora i quart, cinc quilòmetres, era una finca ja dins del terme de la Selva, partió amb el Morell.

Un dia de cop, i de tornada a horabaixa, el ruc es va tornar com a boig i es va posar a córrer sense aturador pel camí, com si anés pel pedregar, fins a frenar uns centenars de metres després, amorrant el cap al carro del davant, menat per una somera. Havia olorat, des d’una llarga distància, una femella en zel i es va tornar tan ximplet com els humans. La feinada que vam tenir l’avi i el net saltant del carro i agafant-lo per la brida quan es va poder...

La família va decidir que l’avi s’havia fet gran i s’havia de capar el ruc; i es va passar l’encàrrec als gitanos catalans que tenien casa al poble i eren especialistes en la matèria.

El ruc va quedar capat, sense impuls i empenta, i l’avi i la família, més tranquils.

Aprofitant que del 1985 al 2005 vam arribar a ser a Catalunya primer món... vam fer quasi de tot, i també vam tenir somera, comprada, ensenyada, i assenyada, i ens portava amb carro per la rodalia.

Després la vam portar al mascle i als tretze mesos va arribar la “Ginesta”, que l’Imma va ajudar a portar al món, estirant les potetes mentre arribàvem la resta d’humans, que esmorzàvem a Fontscaldes, i que al crit de la llevadora vam tornar corrents. Era el 15 de maig de 1999, dia de Sant Isidre Llaurador. Recordo que es va comunicar al poble de Lilla, perquè pugés qui volgués per veure la nounada....

Va créixer com un gosset. Teníem un husky i sortíem la mare Pruna, la filla Ginesta i el gos Lluna a caminar, i més tard, sovint només amb la petita i el gos.

Si volia fer una juguesca divertida, almenys per a mi, m’amagava, i als cinc o deu minuts la somereta s’inquietava i es posava a córrer i bramar, tot un espectacle!, i quan et tornava a veure anava corrent cap a tu i en el moment que et descuidaves et tirava a terra... Més les juguesques entre ella i la gossa, que pujava a la menjadora a prendre-li les garrofes i l’altra l’apartava a cops de morro.

Parlant de cops de cap i morro, durant uns anys la petita Ginesta em va fer massatges, i no parlo de zoofília. La juguesca era la següent: anava a obrir la porta del quarto on hi havia el menjar, palla, gra, garrofes, obria i em quedava quiet donant l’esquena a la bestia, era un passadís estret. La somera començava a donar-me cops amb el morro a l’esquena perquè m’afanyes a donar-li la pitança, i nos els reconduïa fins a la part que m’interessava; els cops i refregaments eren in crescendo...El massatge hi havia cops que el feia durar de deu a quinze minuts, fins a donar pas a les garrofes... i el massatge era gratis.

El cavallet d’en Salvat Papasseit era de cartró... i ens recorda que la gent gran ja no hauríem de fer aquestes coses. Doncs mira, queda escrit i recordat:

“Campaneta daurada del meu carret de fira, cavallet de cartró de mig pam tot pintat ;

havem caminat tant pels camins sense ira, que ara ens cal reposar i agrair nostre fat.

Ja no tornaré mes fent osque! corrent a carregar amb palets el teu quadrant de fusta.

Campaneta daurada, tu em sabies content. Ara em mena la gent i tothora tinc justa, i soc infant encara i no puc fer-ne esment.

Cavallet de cartró, tu em sabies la joia: si ara jugues a córrer, què diria la gent...

Trobaran molt millor que estimi alguna noia, tant si és bella com no —cavallet tot pintat, campaneta daurada— i que us deixi al terrat.”