Abans s’entenia per setmana gran la de la festa major dels pobles, que ara es redueix al cap de setmana. Però la setmana del gran pont anual és la que els de genètica cristiana coneixem com a Setmana Santa, tot i que suposo que els islamites, budistes... i els de l’Afganistan no ho deuen acceptar així.

Bé, nos, més o menys agnòstic com molts però genèticament cristià, partidari del dret de decidir i jubilat, vaig decidir- fer lo següent:

El Diumenge de Rams vaig agafar del llorer, un ram, que al mas es quedarà com a ofrena floral, per beneir-nos i donar gust als estofats.

Dilluns vaig a les Cases d’Alcanar i dino amb les Helenes. La filla està a la setantena i la mare, aquest maig, si tot va bé, farà 102 anys. Ja hem assistit a dos festes centenàries, els seus cent anys i els seus cent i un.

Ella, el seu marit i els meus pares són nascuts el 1921. El seu marit, en Pere em va ensenyar a navegar a vela, que ja és molt ensenyar.

Dormiré dos nits a l’hotel L’Algadir de Poblenou del Delta, a un pas de Can Gatell del Lligallo .

Dimarts una trobada amb Adolf, el vell patró de iot, que enguany n’ha complert vuitanta. Pioner dels charters a vela de la Ràpita a Eivissa anys i panys als començaments, i després et podia portar “allí on vulgos”.

Tombs i més tombs pel Delta, veiem i gaudim dels grupals flamencs, pel trabucador i els alfacs; això sí, respectant els cent metres recomanats de distància per no estressar-los.

Dimecres a la tarda a Solivella, i amablement invitats, donem una xerrada sobre Heinz Ches, l’últim agarrotat junt amb Puig Antich, ara al març del 2024 farà 50 anys.

Nos en vaig ser l’advocat defensor i Carme Rodríguez Virgili, l’autora d’un llibre d’immediata aparició.

El dimecres ja dormo al mas de Lilla i amb el cul ben calent, després del zero a quatre que ens va endinyar el Reial Madrid a casa nostra, quina barra, i per Setmana Santa!

Dijous, amb la companya i amics de Lilla veiem la pel·lícula La mort de ningú, al tombant de la vida i mort de Heinz Ches, l’últim agarrotat, que s’ha acabat sabent post mortem que no es deia Heinz Ches ni era polonès, sinó que es deia Michael George Welzel i era de Cottbus, Alemanya de l’Est, avui Alemanya Federal.

Divendres, el màxim en coreografia i espectacle per Setmana Santa, es veu per la tele andalusa, de quarts de dues a les dues de la tarda, en la retirada de les dues Verges sevillanes, la Macarena i la de Triana, que tornant a les seves esglésies el misteri entra d’esquena i amb dificultats extremes per la porta; no obstant les tornen a fer sortir per rebre de nou els aplaudiments i escampar i perdurar emocions.

Hem estat més d’una vegada per Setmana Santa a Andalusia. Ara a la vellesa i amb l’ajuda dels drons, fer el seguiment per la televisió en la seva versió de pantalla gran és una petita meravella, nomes cal que la il·lusió segueixi i assabentar-te dels dies i les hores. He vist, sense moure’m de casa, processons d’Andalusia, Extremadura, Galícia, el País Basc, Tarragona, Balears, i quasi d’amagat vaig anar a veure passar els armats a Montblanc.

El dissabte arriba una filla constipada, potser respirant l’aire dels pins s’alleujarà.

Diumenge, resta de família amb l’única excepció del net de 20 anys, que deu tenir feina i treballs amb interpretar i reconstruir la seva identitat. L’avi recorda el terrible dels seus vint anys, i com ja fa temps que escric i em publico a mi mateix i deixo molles de pa per seguir el camí, un dia o altre em trobar, perquè això de trucar per telèfon ara diuen que no és “cool”.

Un grupet d’esquirols humans comandats pel Pep de Lilla han desbrossat i guanyat un centenar de metres al foc del bosc, si per desgràcia apareix. Ha sigut un consorci amb la veïna de la casa gran de fusta. Laus Deo.

Diumenge de Pasqua, si fos Pasqües s’hauria d’escriure amb dièresis, i la infermera del “puto C de català” s’emprenyaria molt.

El Diumenge de Resurrecció enguany no tirem de corder pasqual, i escorxem de viu en viu dos llamàntols i una llagosta del Mare Nostrum, que acaba fent xup-xup en un arròs caldos sota la sàvia batuta de la mestressa.

L’avi Jordi recita d’en Salvat Papasseit el Cavallet de cartró.

El dia de la mona encara queda part de la família, i els que van marxar ahir han de tornar a buscar el gat, que ahir no va voler baixar de la teulada; deuria somniar en ser un gat teuladí i no de pis i moqueta.

A l’horabaixa la reina i nos restem solets i amb la companyia d’un Barça que no passa de l’empat a zero a casa seva enfront del Girona. Sort que l’any que ve tornarà el Messi, per ajudar a guanyar la Copa d’Europa al Lewandoski.

Dimarts, esmorzar a la Canal de la mesa d’edat literària, i després enfilo cap a la mar a cap Salou, però abans paro i per primera vegada a la vida... ja fa temps que ho volia fer, faig parada al poble del Milà .

A l’església hi ha un rètol que recorda que hi va néixer Martí Alanis, que va ser bisbe de la Seu i copríncep d’Andorra. Passeig per primera vegada pel poble. La terrassa del Casal és espectacular quant a vistes: Valls davant, l’Alt Camp als peus, Miramar a l’esquerra. Ah! I et poden fer una barbacoa, entre altres coses, perquè el que fa d’encarregat m’ha dit que la seva dona cuina molt bé!

M’acosto, a l’estil de l’escriptor Espinàs, de grata memòria, expressament a escoltar els nens al pati de l’escola; inclús el Milà predomina el castellà al pati.

El 16 d’abril, Dimarts Sant del 2019, dins del dietari que vaig fer, hi deia:

“Al meu tombant , quan no intervinc, o no estic present, quasi tothom es posa a parlar castellà entre ells.

Penso amb tristesa que després de l’esforç que vam fer quan va morir Franco els joves de la meva època per reivindicar amb orgull la nostra parla pròpia de Catalunya, ara quasi cinquanta anys més tard, i al mateix temps que demanem independència, la joventut que sap català perquè s’ensenya a les escoles parlen castellà entre ells. Manicomial!!!... Així es va perdre el català fa mig segle a la Catalunya Nord.”

Anem acabant les espurnes, borrall, bri, esquitxos, miques i pessics, tretes del reguitzell de engrunes que ens ha deparat la setmana festera.