Els historiadors posen en relleu que el règim del general Franco, acabada la Guerra Civil, va mantenir una posició de no bel·ligerància, perquè la devastació del país no li ho permetia, però, a la pràctica, les simpaties pels governs de l’Eix, com Itàlia i Alemanya, les mantenia, tot i no haver entrat a la guerra al seu costat i enviar tropes com la División Azul. En la mesura que la guerra es va girar a favor dels aliats, Franco (1892-1975) va adoptar una posició neutral.

La victòria final dels Aliats desembocà en una estat d’opinió globalitzat en contra de tots els règims feixistes. Aleshores l’Espanya de Franco es va trobar en una situació de total aïllament internacional, fet que el portà a la temença d’una possible invasió. Llavors feu fortificar tota la línia dels Pirineus, des del golf de Biscaia al cap de Creus, amb fortins; un total d’uns sis mil. La gent del país els va anomenar búnquers, casamates, blocaus o nius de metralladores.

Aquestes fortificacions estaven construïdes amb ciment armat i dividides en zones de seguretat i en nuclis de resistència. Dels cent seixanta-nou nuclis previstos —segons dades—, noranta-cinc foren els que s’instal·laren a Catalunya.

Els búnquers de Camprodon (Ripollès) són els que conec més, per haver-hi voltat. Recordo que, arran d’una excursió vers l’any 1965, un servidor i dos companys més férem la descoberta per casualitat i sense saber-ho —perquè d’aquest tema no se’n parlava— d’una de les sis zones de resistència, anomenada zona 38, a serra Cavallera. Una anada i tornada a aquesta muntanya, en direcció a Camprodon baixant pel dret, fou sorpresa nostra que ens els anàvem trobant pel camí.

A l’entrada a Camprodon, pel cantó sud a pla de carretera, se’n veuen. Pel que sembla, respondrien a la categoria de nius de metralladores mirant cap al cantó nord, en direcció a França. Altres búnquers els podrem trobar encara en una situació més elevada i camuflats amb situació estratègica, ja que des de baix no els pots percebre. En canvi, mantenen una vista i control de la vall correcta, gràcies a la bona posició per la defensa del territori. Es parla que alguns estaven pensats per a canons antitancs.

Malgrat els esforços, el projecte dels búnquers es va aturar vers l’any 1948, quan l’ONU ordena la reobertura de la frontera francesa. Aquest fet va fer que la situació canviés, per l’alleujament de les mesures contra el règim franquista a nivell  internacional.

No seria fins l’any 1956 que, a Camprodon, només hi quedaria una companyia d’enginyers sota el comandament d’un capità amb la missió de vigilar i conservar els arsenals dels búnquers.

Finalment, la companyia marxarà i no serà fins al 1969 que encara s’hi farà un inventari. L’últim es faria el 1980, d’una manera més superficial. La línia defensiva arreu dels Pirineus no va funcionar mai com a tal, i els búnquers foren abandonats. En molts d’ells la malesa va tapar les entrades. En altres s’hi establiren corrals, magatzems per a la pagesia, tot i que es poden visitar, seguint els itineraris marcats pel Cooltur, o sigui el turisme cultural responsables del tema, situat a Camprodon.

A  la Cerdanya existeix des de 2007 el Parc dels Búnquers de Martinet i Montellà, un projecte per recuperar la memòria històrica. Tot un seguit d’informació per mitjà de xerrades, audiovisuals, diorames i un recorregut recrea aquest passat i està obert a la gent gran, com a les escoles, des d’un punt de vista didàctic i cultural.

Aquestes construccions de ciment armat estan incloses en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.