De moment, i per si la cosa a casa nostra va de veritat, he començat a remenar escriptors i cantautors amics, a veure què em diuen de sequera i pluja... Ja aniran sortint els seus pensaments barrejats amb els meus i d’altres, però remenant entre Raimon, Josep Pla i Fuster, em trobo amb aquesta frase, que també me la faig meva, ara que venen eleccions i urnes sense piolins. Mireu, us la dedico:

“Jo no soc dels meus, quan els meus volen que sigui com ells voldrien, i no com saben que soc”.

No aneu al racó de pensar encara, perquè ja en seguirem parlant, ben aviat, d’eleccions i escons.

Sequera, definició: És un esdeveniment d’escassetat prolongada de caiguda d’aigua, per sota de la mitjana. La sequera és una característica recurrent del clima, que pot tenir impacte substancial en el subministrament d’aigua de boca i de regadiu i danyar les economies locals.

És una de les característiques del clima mediterrani, que és el nostre a quasi tot Catalunya.

Ara ens diuen i insisteixen que el temps es tornarà mes extrem i mes i més imprevisible a causa del canvi climàtic.

Els savis et diuen que la pluja està relacionada amb la quantitat de vapor d’aigua que es troba a l’atmosfera, combinada amb l’ascensió forçada de la massa d’aire que conté aquest vapor d’aigua.

Si es dona una reducció d’aquests dos paràmetres o un d’ells, el resultat serà la secada.

Les activitats humanes com l’erosió de terrenys de cultiu i sobrepastura i desforestació exacerba les secades.

Diuen que la solució és frenar el canvi climàtic, i nos afegeixo, i no s’hauria de frenar, també, la demografia humana. A Catalunya en temps de Jordi Pujol es deia que érem 6 milions... Doncs al món som quasi vuit mil milions. Si no surt un geni científic que posi ordre a la demografia mundial, morirem d’èxit... Encara que malpenso que les solucions seran matar i matar amb guerres, incloses les nuclears, fins que es torni a cabre. Es veu que sempre ha sigut així.

També ens hem d’ajudar de l’estadística. Fixem-nos en el més proper a agafar-se per justificar la sequera imminent:

Els savis diuen que 2021-2022 ha sigut sec en general.

El mínim es data en 250 mm/any, que traduït en litres no arriba a un per dia. Es dona a Lleida i les comarques de ponent. Entre 300 i 400 litres l’any situem les comarques del sud, entre les quals hi ha la nostra Conca de Barbera... Ull, en el que va d’any, a Lilla, segons el Meteoprades, han plogut 54 litres i si segueix així no s’arribarà ni als 200 litres l’anyada.

Superant els mil litres/any tenim el Pirineu i el massís dels Ports de Tortosa. L’observatori de l’Ebre, que té una antiguitat de 115 anys de control, diu que l’últim any hi han caigut 663 litres i ha sigut dels anys més plujosos des que n’hi ha dades.

Així, de moment es pot parlar de sequera, però no venim dels anys més secs.

Si anem a l’històric, i a excepció dels últims cent anys cap aquí, per la resta ben poca cosa se sap contrastada.

Els pitjors períodes se situen, diuen els que diuen que ho saben, a mitjan segle XVI, i sobretot la megasequera del 1812 al 1824. A Catalunya només tenim dos observatoris meteorològics centenaris, el Fabra de Barcelona i el de l’Ebre a Roquetes.

L’Església, per descomptat, ha intercedit per aconseguir els favors divins en matèria de pluja, com s’ha fet en tots els temps i religions, inclosos els mahometans, que també tenen les seves pregàries específiques.

Així, està contrastat que el 1821, a Barcelona, el bisbe encapçalava una processó contra la sequera (nivell 3), i va ser rebut amb una pluja d’objectes, i fins i tot orins. Aquestes rogatives van anar perdent pes i les últimes més massificades van ser poc abans de la guerra incivil del 36.

El meu avi em va explicar que ell, de petit, per tant fa uns 115-120 anys, va assistir a unes rogatives per la sequera a la Selva del Camp, on va néixer i créixer. A les imprecacions del capellà la gent contestava “ora pro nobis”, i un pagès es va revoltar i contestava alt i fort en lloc de l’ora pro nobis : “aigua i merda cap al tros”, i sembla ser que va acabar una mica com el rosari de l’aurora.

L’Església tenia cinc nivells, per combatre la sequera. El primer, oracions a les esglésies parroquials. El segon, exposició de relíquies i advocació a sants. El tercer, processons públiques amb relíquies pel carrer... És la que hem comentat de Barcelona. El quart nivell, dit sever, immersió de relíquies en aigua i exposició publica del Santíssim Sagrament i altres de reminiscència pagana, com benedicció de la terra. I el cinquè nivell, o extrem, grans romeries o peregrinacions o manifestacions massives, acudint a Montserrat o Núria, que ja requeria una mínima logística important.

Bé, ja veurem com acaba. Us deixo amb els versos de Raimon i escolto una vegada més la seva cançó Al meu país la pluja no sap ploure, que diu:

Al meu país la pluja no sap ploure,

o plou poc o plou massa.

Si plou poc és la sequera,

si plou massa és un desastre.