Senyor sant Jordi, patró, cavaller sense por, guarda’ns sempre del crim de la guerra civil. Ajuda’ns a merèixer la pau i salva la parla de la gent catalana, amén.

Avui, just passat Sant Jordi, comencem amb la pregària de Salvador Espriu, i parlarem de salvar la parla catalana i salvar-nos de les guerres civils, que a casa nostra fa més de cent anys que van començar i encara en queden força rastres.

Quan som joves, acostumem a dir que tenim un somni... i volem lluitar per ell.

A casa meva, superats els somnis, alguns d’ells amb nota i d’altres no tant, he anat perdent pel camí i per les voreres; i no em sap greu ni em fa vergonya... els déus, les pàtries i els reis, i només resta viure en pau amb els amics, saludar els coneguts i també estar bé amb els familiars, almenys els més directes, i no resar cap parenostre pels que van errats, no sigui que fos al revés.

I per damunt de tot, practicar la llengua catalana, com la meva pròpia i preferent, i anar-la a buscar i gaudir en el si dels Països Catalans.

Avui esmentarem la figura de Jordi Barre, rossellonès (Argelers, 1920 - Pontellà, 2011).

Lligat a la Nova Cançó, se’l considera el Raimon, Llach o Maria del Mar de la Catalunya Nord.

Té 20 discos, 200 cançons, i ha fet concerts fins al Japó i lògicament als Països Catalans.

També ha fet llargues estades a Barcelona, i el 1992 la Generalitat el va condecorar amb la creu de Sant Jordi.

Al final de la dècada de 1960 es canvia el George per Jordi... Mira, abans que nos, que vam haver d’esperar que Franco estigués ben mort perquè permetés l’estat espanyol la traducció i canvi del meu nom.

A la Catalunya Nord hi he anat expressament bastantes vegades. El 1976, fent estada a la universitat catalana d’estiu de Prada de Conflent, vaig observar amb tristesa com les àvies de la terra traduïen als seus nets el que dèiem en català els de la Catalunya sud...

L’estat francès, no obstant haver-se estalviat la dictadura soferta a casa nostra, encara ha sigut mes xovinista que a les Espanyes, quant a defensar el francès entre les altres llengües de l’estat dels gavatxos.

Ara bé, una forma de poder parlar i que et contestin en català a la Catalunya francesa avui en dia és clicar, per internet: “Viu, cent per cent en català, a la Catalunya Nord”...

Ja ho he provat i ho seguiré fent. Inclús et concreten si el nivell de català és alt, mitjà o baix.

Es tracta de remenar, triar i anar-hi a tir fet, i gaudir i donar ànims i preferència als que et diuen des de la seva terra molt afrancesada: “vine a la bressola, parlarem català”.

Penseu que les xarxes socials i els costums dels humans poden servir per anorrear llengües, però també per assenyalar-te on et serviran amb la del país, per minoritària que ara la tinguin.

Tocat el tema de la parla catalana, anem a la segona part de la pregaria de Salvador Espriu, la de salvar- nos de les guerres civils:

L’estat d’Israel ha complert 75 anys. El 8 de abril a la Nova Conca ho esmentava en un article a cinc columnes, dit “Jueus”. Hi vaig fer desfilar tot l’Antic Testament. Vaig acabar dient que per al seguiment del poble jueu d’avui només cal seguir els telenotícies i les xarxes socials.

Així sabem que la flamant democràcia inicial s’està convertint en una etnocràcia de la raça jueva, amb l’ajuda de l’extrema dreta i el gran capital.

A l’antiga URSS, desmembrada els anys noranta i que semblava apuntar a una democràcia de nivell baix, ara el Putin va directe a una autocràcia.

I a la veïna Espanya, on manen ara els socialistes, que van perdre la guerra contra el cop d’estat de la dreta, el capital i l’Església i van ser massacrats, perseguits, exiliats, afusellats i empresonats... Ara al Valle de los Caídos li han tornat a dir Cuelgamuros i han retirat amb honors els cossos de Franco, el del cop d’estat i el de José Antonio Primo de Rivera, fill del dictador anterior, i fundador de la Falange Española...

Així, si no saben fer unes quantes coses més hi haurà motius per pensar que l’etnocràcia de la raça espanyola segueix força vigent.

Repeteixo: ara estan manant els socialistes, que la van perdre, la guerra, però quan manin els del PP i Vox, que sembla que la van guanyar, la guerra, però que ho negaran com sant Pere va negar el Crist per molt que en siguin nets i rebesnets, o hereus econòmics dels grans rebels...

Però nosaltres, que som gent de pau, acabarem retornant al fileret de veu de Jordi Barre, composta el 1982 i que escolto sovint :

“Tant com me quedarà un alè de vida,

tant com me quedarà una gota de sang,

jo te cantaré. dolça terra ferida,

jo te cantaré amb els sanglots d’un amant.

Tant com me quedarà un alè de vida,

tant com me quedarà un fileret de veu,

jo te cantaré, dolça pàtria ferida,

jo te cantaré, malaguanyat país meu...”.