Temps era temps que vam sortir de l’ou. Amb l’or a Moscou, la pau al coll, la flota al moll i la llengua al cul. És una cançó d’en Serrat, de les primeres, que em situa en els temps de Franco, en què vaig començar a fer d’advocat.

Era el gener de 1969. A Tarragona, una quarantena d’advocats d’exercici diari, dels de toga, camisa blanca i corbata negra, i així vaig començar.

El primer, donar-te d’alta al Col·legi, i el segon donar-te d’alta a Hisenda. Vaig saber que amb la col·laboració del Col·legi d’Advocats es fixava un tant anual a recaptar dins del que es coneixia com a avaluació global.

Si l’Estat deia que de l'advocacia s’havia de recollir x... a cada col·legi se li aplicava el corresponent i als col·legiats se’ls repartia l’import a pagar, atenent els anys de professió, moviment judicial, prestigi, volum de feina...

Vaig tenir accés al llistat de l’avaluació i vaig veure que el meu pare estava pel mig; els més joves, els que menys cotitzaven, i entre les vaques sagrades hi havia pugna per ser primera quota, i inclús per pagar més... En proporció, i comparat amb els temps actuals, era una misèria, i era un prestigi presumir de ser el que més pagava, perquè volia dir que era el que més treballava o el més bo, o el més reconegut.

S’ha de reconèixer que la fiscalitat en temps de Franco era una meravella per a les butxaques dels emprenedors, que es va acabar amb les primeres lleis fiscals postdictadura i es va rematar en entrar a la Comunitat Europea.

Donat d’alta s’havia de jurar el càrrec? Bé, dic jurar perquè la variant de prometre no s’admetia... Es veu que si no es jurava, la dictadura, de collonades alternatives, n’acceptava ben poques.

Abans d’actuar en un primer judici es jurava davant de l’Audiència, i amb assenyalament de dia i hora per a tal menester. Era una petita festa, salutació i bons desitjos per part del president de l’Audiència. Cadascú amb la seva toga i distincions.

S’entrava a la sala, acompanyat del teu padrí, que en el meu cas va ser el meu pare, i repartiment de puros havans per als mascles i llaminadures per al personal femení. En aquella època el següent a jurar va ser tretze mesos més tard... En els temps actuals deuen jurar, si és que encara juren o prometen, de vint en trenta alhora; sort que ja m’agafa jubilat.

I després el primer judici, que haig de reconèixer que va ser de grata memòria, ja que la defensada va sortir absolta, no obstant haver estat divuit mesos en presó provisional...Mira, com el Sandro Rosell, expresident del Barça.

La defensa la va començar el meu pare dos anys abans. Era una estafa que va esquitxar el protegit turisme de l’època, que les autoritats mimaven molt. Era un grup internacional d’estafadors, i la dona, argumentàvem que només era l’amant del lladre en cap, que és el que no van poder agafar mai, com així va acabar confirmant la sentència. Nos havia preparat l’escrit per a l’informe oral, i en el darrer moment el meu pare em diu que li agradava el que havia fet i que em podia estrenar jo en l’informe final, i així va ser.

L'endemà truquen a la porta del despatx, i em trobo amb la defensada: “Oh!, què fas aquí! Què t’has escapat de la presó?”. “No, m’han dit que la sentència serà absolutòria per a mi, i m’han dit que marxi i vagi a veure el meu advocat. Divuit mesos de presó!, indemnització?, ha, ha!”.

Després t’estrenaves amb el torn d’ofici, que en aquella època i segons els estatuts de l’advocacia era obligatori i un honor, i la defensa era gratuïta. Els advocats més consagrats passaven els seus senyalament a algun altre lletrat dels més joves. En resum, no et lliuraves del torn d’ofici, i si volies ho portaves fins a les últimes conseqüències i feies la defensa personalment.

El tracte amb jutges, fiscals i personal en general era amable i distès, a excepció d’algun cas puntual que he creat i recreat literàriament en alguna ocasió.

Encara no portava sis mesos en la professió que un secretari, el que ara es coneix com a lletrat de l’administració de justícia, em va penjar el telèfon de mala manera, segons la meva interpretació, i com si m’haguessin ficat un coet al cul, surto llepant del meu despatx al carrer Méndez Núñez i me’n vaig a gambades fins al carrer de Santa Anna, al casc antic, al casalot on hi havia els dos jutjats de primera instància i instrucció abans d’inaugurar el Palau de Justícia actual, que també volen amortitzar construint la futura Ciutat de la Justícia, que deurà arribar pels temps de Maria Castanya del futur.

Obro la porta del seu despatx i dic: “La forma en què m’ha penjat el telèfon no l’hi tolero ni a la mare que em va parir”. Crits, renecs,empentes, surt el jutge del despatx del costat...: “Eeeh!, què és això...”. Salvà, passi al meu despatx; senyor secretari, torni al seu lloc.

Em diu el jutge: “Això no s’ha de repetir, vostè encara és molt jove, ja ho anirà entenent, als funcionaris se’ls ha de destorbar i molestar el mínim, si no aleshores no treballen...”.

Bé, ens vam tolerar quasi quaranta anys més, i el tracte va ser exquisit... podria ser que fos així perquè un dia vaig ensenyar les dents... o no.

De mica en mica vam anar aprenent l’ofici i els seus ensurts. A vegades si llegies un text o una sentència et recordava el jutge que l’informe era oral, fins que replicaves que llegir també és una manifestació oral i pot formar part de l’oralitat de l’informe. Altres vegades et deien que fossis breu, i havies de recordar que al gran jurista Pi i Sunyer fa cent anys ja li van dir el mateix i va contestar que procuraria ser breu, però recordava que el seu client estava present a la sala i havia anat a escoltar com parlava... I així anant marejant la perdiu, fins que ja et veien granadet i et deixaven tranquil.

Ara tot és massificadament diferent, jutges i fiscals per desenes, procuradors arribant a la centena, advocats potser arribant al miler; l’únic que no ha canviat és la llengua castellana, que en temps de Franco era obligatòria i ara no, però la mitjana de català en escrits, sentències i informes orals amb prou feines passa del cinc per cent... i ara no hi ha excuses prohibitives, perquè si es vol no és així. I que m’ho diguin a nos, que vaig ser més de deu anys de la comissió de normalització lingüística del Consell de l’Advocacia Catalana, i amb molts més disgustos que èxits.

Ara, si es pot, abans del plet s’intenta la mediació. No obstant el plet, sobretot si és sucós, és el somni de tot advocat, sobretot si no tens compromís amb el contrari.

Acabarem recordant que el patró dels advocats és sant Raimon de Penyafort i el dels procuradors, sant Iu, que en castellà en diuen Ivo.

Sant Iu se celebra el 19 de maig, o sigui que està a caure. Abans deien que era l’advocat dels pobres, perquè diuen que es va passar la vida defensant plets i causes dels pobres sense cobrar mai res de ningú.

Això no obstant, i de la mà del Costumari de l’Amades, hi diu que els advocats i procuradors reclamen la protecció de llur patró amb la següent fórmula:

“Sant Iu estimat, doneu força feina a aquest pobre advocat;

Feu que plets tingui, que de lluny vinguin, que tossuts siguin, i que diners tinguin.”