Una oca és un ocell de grans dimensions de la família dels anàtids (ànecs), criats principalment en indrets d’aigua dolça. Un bon nombre d’aquests ocells solen emigrar de manera anual. N’hi ha de diferents espècies.

Recordo que al Fitó, una antiga masoveria del terme municipal de Seva (Osona), hi havia dues oques. El cas és que de l’esmentada parella d’ocells, un era una femella i l’altre un mascle; residien en aquest indret sense bassa d’aigua ni res que s’hi assemblés, però se sabia que una vegada aquests anàtids s’acostumaven a aquell lloc, ja no marxaven volant.

Havia sentit a dir que les oques esdevenien unes bones vigilants de la casa, sota la presència de qualsevol intrús. Un dia qualsevol, un meu amic i jo anàrem amb cotxe de visita a aquesta casa de pagès i, tan bon punt arribàrem al lloc l’amic es quedà immòbil i em confessà que no baixava de l’auto per res del món, perquè li feien molta por els animals, no cal dir-ho, tant els gossos com les oques, uns per bordar i les altres per cridar i envestir.

El mascles de les oques sempre han pres una actitud de defensa per la femella. Aquest va amb les ales ben esteses i sense por, ben decidit contra tot desconegut. Porta el coll ben estirat, el cap alçat, amb el bec com si fos un ariet d’atac, xisclant a més no poder, fent un xivarri infernal i eixordador per tal d’espantar el contrari, i amb la boca oberta per veure si pot arribar a arreplegar les cames o el darrere, i picar-te amb el bec.

El cas fou que, una vegada superada la situació amb el meu amic, aquest, tot rient, em digué:

—I jo que volia ser torero.

—Aquesta sí que és bona, li vaig respondre. I em feu tanta gràcia que vaig esclafir de riure a més no poder.

Aquest xicot, nascut a la població de Baena (Còrdova), era el quart de deu germans; de ben jovenet aprengué l’ofici de barber i, com que volia guanyar-se la vida per poder ajudar els de casa, amb setze anys i amb una maleta de cartó vingué a Catalunya. Va passar un temps fent de barber aBarcelona, suportant les dificultats d’un emigrant. Tot i que es guanyava la vida, no ho tenia fàcil, i cada vegada anava més estressat.

El desànim s’apoderà d’ell, de tal manera que enyorava els de casa i, desmoralitzat per la feina, prengué la decisió de fer-se torero, pensant que li aniria millor. Anava com podia i, d’estranquis, a veure els toros, perquè les entrades eren molt cares. Va escriure una carta, en una revista taurina, amb el títol “Una oportunidad”. El cas és que la carta fou publicada i li van començar d’arribar cartes d’ajuda d’arreu de l’Estat espanyol. Si no fos perquè li va sortir feina a Centelles (Osona) i va ser acollit per una família de barbers, no sabem com hauria acabat la seva odissea de torero, si li feia tanta por el bestiar.