La coronació és cosa dels anglesos, que mai acaben fent les coses malament del tot, i damunt i dins les limitacions, són també la democràcia a Europa amb més llarga tradició democràtica dels últims cent anys, i amb part de les antigues colònies han sabut fer un club d’amics dit Commonwealth, que venera la monarquia. Als anys vuitanta vaig fer estada al Canadà i a les oficines públiques i molts altres llocs tenien el retrat penjat de la reina d’Anglaterra.

A la península Ibèrica, tot el contrari. A Espanya i Portugal els últims cent anys han dominat les dictadures, almenys fins al 1975.

Sense anar més lluny, ara el 2023 fa cent anys que Primo de Rivera va iniciar la primera dictadura, 1923-30, i Franco un poc després la segona i definitiva, que encara perdura en el món de certes elits, però oficialment va ser del 1936 al 1976.

A Anglaterra van forts en monarquia i els controls de seguretat han funcionat dins els límits de tolerància baixa, i el primer que han fet és retenir el cap dels republicans, que diuen no tenir rei i els manifestants els han situat vigilats a Trafalgar Square. Aquest cap de setmana també hi havia a Londres el meu net, que no es monàrquic i no li han dit res... Deu ser un gran país!

La popularitat de la monarquia, no obstant la comparativa en els temps d’Elisabet, encara es manté: 55% pel rei Carles i 70% pel príncep Guillem.

Hi ha protocols per a tot, des de la coronació fins a la guillotina quan cal. S’ha de reconèixer que el guirigall de vestimentes, associacions corals, orquestres, fins a una banda musical a cavall, o sigui cada cavall amb el seu clarinet, i així fins a una cinquantena de cavalls, músics i instruments.

En els setanta anys de diferència de la coronació de la mare a la del fill, s’ha passat de la tele en blanc i negre, que era estrena mundial d’aquella època a Europa, a les teles enormes en color que avui encara existeixen per fer coses en directe, i que els catalans amb preferència els més grans, encara mirem.

Per redactar aquest article, he fet com quan vaig fer el reportatge del funeral d’estat de la reina Elisabet, que va ser publicat el 30 de setembre del any passat a la Nova Conca. Deia, i dic ara, que des de la talaia del coll de Lilla i seguint l’esdeveniment televisat en directe per una munió de pobles, estats i nacions i  gratis.

Puntualitat britànica, i plou mansament, també molt propi de la “pèrfida Albion”, que deien a casa nostra en temps de Franco.

S’observa que la coronació va molt lligada a l’Església anglicana i a la voluntat de Déu, el dels anglicans, que també diuen que és l’únic i vertader. Només ressalto el dit per l’arquebisbe de Canterbury, que és el màxim del màxim amb el permís del King, que és el cap de l’Església anglicana.

Abans de coronar es produeix la unció, amb oli d’olives de l’hort de Getsemaní  de Jerusalem; i quan l’arquebisbe ha de posar l’oli directe a la pell del monarca, surten uns figurants vestits de vermell i amb quatre  mampares tapen la unció de la mirada dels presents i televidents.

Coronació del King i de la Queen, sense el matís de reina consort. Ves, la Camila ha passat de la cortesana i la dolenta a ser la reina d’Anglaterra, el conte de la Ventafocs segueix estant d’actualitat.

Explosió vocal de les corals, sis de diferents en tota la cerimònia. També una coral i un director estrena el seu nou Al·leluia per a la coronació. Mira, igual que a Lilla, que la coral també té l’Al·leluia del seu director, el mestre Magrinyà.

L’arquebisbe de Canterbury s’agenolla davant del rei per saludar, demanar e invocar i desitjar que Deu protegeixi el tron per a ells i la seva descendència, i que Déu salvi el rei i que visqui  eternament.

Si en lloc de tractar-se d’una religió i la seva litúrgia es tractés d’una llengua i la seva gramàtica, podria acabar dient que l’anglicana, protestant i la catòlica s’assemblen com el valencià i el català.

Segueix una espècie de missa, amb un lèxic semblant al catòlic... o sigui semblant a la missa d’onze solemne dels diumenges a Montserrat.

A l’altar s’hi posen d’esquena, com aquí abans. Tenen bisbesses, no com aquí, i beneeixen en nom del pare, del fill i de  l’esperit sant i pels segles dels segles.

El rei i la Camila, tornant cap a Buckingham. Els dos, força carcamals per l’acumulació d’anys, i dalt de la daurada carrossa reial, amb les corones, el ceptre i l’orbe, que estaven orfes i en dipòsit des dels funerals d’estat de la reina mare.

URNES MUNICIPALS.

Ara el 28 de maig elegim els ajuntaments. El 1936 a la dreta espanyola no li va agradar el resultat de les municipals, i van fer un cop d’estat. Confio no assabentar-me d’una cosa així.

El començament de la democràcia a mi em va agafar amb trenta anys, i encara vaig estar a temps amb un grup de companys de celebrar el primer míting fundacional de Convergència a les terres de Tarragona. Va ser al pavelló del Reus Deportiu el 28 d’octubre de 1976.

El meu tarannà és seguir dins d’aquesta línia i des dels fets de l’u d’octubre del 2017 la meva alineació és amb els que opinem que no es pot denegar el dret a decidir dels que vivim a la nació catalana.

A excepció que es validi la conquesta per les armes  del 1714, en què les monarquies tenien poder absolut i conquistaven colònies; i que ara ho neguin, ara, just en democràcia.

Al ser unes municipals, i com bé diu l’escriptor Josep M. Contijoch, mestre de escriptors, el presumpte alcalde ha de ser una persona de qualitats, però també d’una família radicada al poble de temps,  i que aquesta família no s’hagi vist immiscida en problemàtiques antisocials.

També s’ha de valorar que tingui experiència, i millor si ve del teixit empresarial, i que sigui un bon negociador.

Vinc de l’antic tronc del pujolisme, i com a home vell que soc, em fa por que les mestralades de la discòrdia trenquin rames grosses i acabin fins a no respectar al nostre home de Waterloo.

I així, donant tombs als pensaments, he arribat a la conclusió que el destinatari del meu vot potser serà un personatge que sembla ser que passa les nits prop de la font de l’Escarritx.