Els companys m’exhorten a publicar vivències personals, doncs bé, aquí en va una...

Quan vaig arribar a Ifni (segon el dir dels vells “allà més endins del moro”), poc podia imaginar-me el que m’esperava. Després del resultat del sorteig del reemplaçament un company em va informar: “T’ha tocat a Ifni”.

Com si em parlessin en xinès: Què és i on és això d’Ifni? Un sotsoficial de la Caixa de Reclutes que tindria bon cor com l’amic Pere Bordell, tractant de reconfortar-me, em va dir: “Dins de l’haver-te tocat Àfrica has estat de sort, noi: Ifni és un territori de la costa oest del continent africà, petit, tranquil, sense problemes, amb pocs comandaments, sense objectius, disciplina relaxada, els indígenes addictes i les moretes servint cafè a la platja amb cafeteres de plata.”

Ja m’agradaria ara trobar el benaurat sergent per explicar-li la meva versió...

La policia d’Ifni era un cos amb poca història, amb un reglaments semblants als de la Guàrdia Civil, però sense infraestructures, que per no tenir-les, ni tan sols disposava d’instructors. Així que ens van deixar sota la protecció dels paracaigudistes, aquells àngels que baixant del cel quan el posaven a terra resultaven uns dimonis amb els seus cetmes.

Així que aquell cos de voluntaris ens va entrenar amb els mateixos exercicis seus, o sigui: menys saltar de l’avió ho férem tot com ells. Instructors durs comandats per l’infortunat tinent d’acadèmia de nom José Cañadas Armengol, que per cert morí en acte de servei durant la guerra. El tipus de treball que ens infonien eren uns entrenaments de les 8 del matí fins a les 2 de la tarda: “El orden cerrado”, el “cuerpo a tierra” sobre el cactus si procedia, saltant els “potros” i “ojo al fusil”. Quan acabarem l’entrenament, sortirem del campament amb “el matxet a la boca”, con deia aquell veterà.

Allí, ja els primers dies, hi vaig conèixer l’amic Ernest Sovira Soriano, barceloní de naixement i català cent per cent.

He de fer un incís per comentar amb estranyesa la quantitat de catalans que s’havien allistat en aquell cos. Per dir, en vaig conèixer més de deu, tan sols a la II Bandera, la que portava per nom Roger de Lauria.¹

Des d’aquell dia vam ser amics inseparables. Quan els mutus actes de servei ho permetien ens reuníem en la plaça d’Espanya per anar a prendre unes cerveses a qualsevol bar del carrer 6 d’Abril. L’Ernest em parlava de la seva Barcelona de l’ànima: del Paral·lel, de la rambla de les Flors, de Colom, mentre que jo de les muntanyes de Prades, del Pirineu, i com no!, de Rojals; “el poble més ferm de Catalunya”, li deia.

Imagino que Rovira havia de pertànyer a una família humil, ja que ell mai em parlava d’ella; m’ho va fer suposar quan li vaig preguntar per què s’havia enrolat. Em va contestar: “Visc millor a l’Exèrcit que a casa” (la vida li hauria estat molt dura, a la capital d’aquells dies) . A part, altre motiu el delatava, mai rebutjava un cigarret quan se li oferia.

Rovira era un home de mitjana alçada, prim, pèl-roig, amb la pell tan blanca per canviar-la diverses vegades abans de posar-se bru. El caràcter ingenu, franc i de bonàs, també ingenu. Ho demostrà la vegada que va voler ensenyar-nos el maneig de la pistola astra a la tenda del campament una nit de maig; la manipulà, posant el carregador a la culata, accionant-la i segons ell “posant el segur” per disparar, només que al prémer el gallet se li va disparar i em passar la bala a mi pel costat de l’orella. Aquesta imprevisió li va costar un arrest d’una setmana al “pelotón de castigo” per imprudent. Als companys de la tenda ens va saber molt greu perquè l’home ho havia fet sense cap malícia.

Amb Rovira intimarem molt, ens vèiem cada setmana que teníem lliure (jo, abans de la guerra, els hi tenia totes les tardes a partir de les cinc de la tarda, a més de dissabtes i diumenges) per prendre una cervesa als bars del Zoco o senzillament passejant per la plaça d’Espanya o per la carretera de Telata, on es trobaven els campaments de les unitats destacades a Ifni (Legió, Artilleria, Paracaigudistes i camp d’aviació).

No obstant, els dies de la guerra no ens vam veure tant. Ell contínuament voltava pel territori batent el coure amb la seva unitat, mentre jo em trobava prestant servei a l’Estat Major. Amb tot, quan l’hi permetia l’ocasió arribava a l’oficina per canviar impressions sobre com de perillós resultava ser paracaigudista, ja que participaven en les accions més dures de la guerra.

I explicant tot això dit, va arribar el dia del salt del Tenin d’Ammelú. Eren els dies de finals de novembre de 1957. La seva unitat havia de “saltar” sobre la zona del Tenin, ja dominada pels moros. El dia anterior ens vam veure i em va dir que al matí següent tenien una missió important a complir amb “salt” inclòs, sense afegir cap més comentari, i em va demanar si li podia prestar les ulleres de sol perquè els seus ulls enrogits no podien suportar l’abrasadora calitja de la zona, aleshores a 45 graus.

—Segur —li vaig dir, i les hi vaig donar.

—A la tornada te les tornaré.

* * *

Mai més va tornar. Sembla que va ser metrallat mentre descendia amb el paracaigudes obert. Va morir valentament defensant unes idees que la Bandera li havia ensenyat: honor a la pàtria en una terra inhòspita molt llunyana de la seva Barcelona estimada, la que mai tornaria a veure amb els seus ulls humans.

La nostàlgia de la pèrdua d’un amic “de mili” en temps de guerra és aberrant. Sabia que no l’oblidaria mai, més encara després d’haver redactat el telegrama de la comunicació de “caído por la patria” a la seva família, per la meva condició d’oficinista de la Secció de Personal de l’Estat Major. Cal tenir present que els amics morts en guerra mai més s’obliden; l’Exèrcit imprimeix unes condicions d’amistat imperibles.

Adeu, infortunat amic, sempre a la memòria!

1. Bandera: nom que es dona al batalló d’infanteria a l’Àfrica. És una unitat formada entre 300 i 1.000 homes portada per un comandant.