Segurament amb aquesta afirmació em posaré en un terreny relliscós que pot ferir alguns amors propis i també creences, més que res perquè sempre hi hagut una discrepància en l’origen d’aquest plat.

Aniré deixant caure petites “perles” del que crec que és l’origen d’aquest plat.

A Valls s’han menjat calçots des de temps ancestrals, i en les calçotades familiars i les amicals sempre es feia més salsa de la que poguessin engolir els comensals, ja que sempre hi havia algun panxot que no en tenia mai prou.

En arribar el vespre, mentre els calçots bullien a la panxa i el regust de ceba omplia la sala, arribava l’hora de sopar, i és clar, amb la que havia caigut, sòlid i líquid, tant per dins com per fora, poca gana hi havia.

La pregunta era: “Vols sopar alguna cosa?”. La resposta: “No tinc gaire gana, però no vull anar al llit sense menjar encara que sigui poc; miraré el que hi ha a la nevera.”

“Hi ha escarola, ou dur, unes poques anxovetes, un trosset de truita de patata i ceba i dos penques de bacallà esqueixat, com ho veus?”. “Perfecte, i damunt t’hi posaré un parell de cullerades soperes de la salsa dels calçots d’aquest migdia.

I així, sense voler, va néixer aquest plat, d’aprofitament, en el mateix bressol del calçot, i vulguin o no, la lògica ho demostra i confirma, ja que avui encara algun diumenge a la nit es rebusca a la nevera aquesta salsa per posar damunt d’un plat d’escarola.

Pot haver-hi moltes variants, en la confecció de la salsa i també en els productes que omplen el plat, però el que és cert és que va ser Valls l’origen d’aquest plat.

Aquesta salsa d’origen mediterrani té molts noms i té tots els ingredients que conformen aquesta dieta: oli, vinagre, fruits secs i alls i tomàquets, i pebrots, picants o no, i la sal i pebre és a gust de cada persona. I bon apetit.