Aquí no val allò de voldria ni molt ni poc, perquè són molts els anys que està vivint sortosament L’Enric, que aquest maig, i en concret avui, dia que surt aquest article, en fa noranta i cinc.

Dir i escriure coses de l’Enric Sánchez-Cid el metge, que en un temps ja llunyà va tenir clínica a Montblanc, és per a mi un tema recurrent, ara que escric, i puc descriure que ja quasi fa cinquanta anys que hem coincidit al mar i la muntanya.

El mar va ser el mare nostrum, el nostre mare internum, i la muntanya va ser el coll de Lilla, i el seu poble agregat de Montblanc.

Ell tenia la pallissa, coneguda com “del metge”, i a l’altre costat de carretera, a més o menys quatre-cents metres en línia recta, hi havia un xalet, conegut com del dentista, i als anys 73-74, a la finca del costat ens vam fer una caseta, de moment petita, com de guarda-agulla, que els de Lilla en van dir “la caseta de l’advocat”, i que en els temps que els masos cauen, ha esdevingut un mas modern.

Com es nota que a la segona meitat del segle vint els pocs que s’instal·laven a la ruralia, per no guanyar-se la vida com a pagesos, eren menestrals .

De sempre l’Enric i Nos vam tenir “vis atractiva”, però no la jurídica, que acumula els expedients, sinó la festiva, que feia trobar-nos i buscar-nos per a activitats lúdiques.

Per a tot, per parlar de dret i medecina, política i religió, per fer esports nàutics, ciclisme, escriure i anar a conèixer el món, el de més lluny, però sobretot el món proper.

I escrivint ens tirem floretes, i diem el que ens surt sense angunia, ni enveja ni enemic.

Enric, parodiant en Sagarra, sempre has fet les coses, incloses les juganeres, obert d’ulls i de parpelles, i amb els cinc sentits, i sense la por de jeure avergonyits quan surten les estrelles... Perquè la nostra relació amb Vós i els nostres cercles íntims sempre ha sigut una festa.

Encara, i l’Enric amb més de noranta anys, hem fet ciclades per Cambrils, i les bicis del nostre final han tingut l’ajuda elèctrica. Recordo, al començament d’aquestes bateries, que pujàvem un carrer d’un poble els dos plàcidament i un home, gran com nosaltres, ens va parar i ens va dir: “Com és que pugeu aquesta costa sense aixecar el cul del seient...”. Li vam ensenyar la bateria i li vam dir la veritat; va quedar tan astorat que penso que va anar corrents a veure si en trobava una altra d’aquelles que li vam descobrir.

L’Enric, el seu últim llibre de memòries ja el tenia reposant des de la tardor passada. No obstant li ha passat un xic el ribot i ja el té a punt, per obsequiar. Es diu Diari de bitàcola de l’Esquitx. Amics, llocs, fets i ermites del coster català.

Son dues-centes vint planes. La Dra. Mercè Ardèvol diu en la seva presentació :

“L’Enric ens permet compartir les seves vivències al llarg de la seva singladura, unes vivències que aprofundeixen en tot el que hi ha en el seu entorn, història, art, costums, amics, coneguts i trobats. També gaudirem dels seus dibuixos.

Els que hem tingut la sort de compartir moments de la nostra vida amb l’amic Enric, ens els seus escrits hi trobem quelcom més, els records dels temps viscuts, els anhels satisfets, les pors superades, els amics que ja no estan presents, però sí que hi són en tots els seus escrits, i en la nostra remembrança.”

L’any passat vaig parlar de les bruixes i els teus coneixements en la matèria.

També al setembre vaig escriure de l’Enric de nou... Deia que uns quants dels pocs que van tenir accés a la universitat a mitjan del segle passat vàreu fer tantes coses alhora que us considero uns “homenots”.

El també ginecòleg Fontanet li va prologar el seu llibre Bloc de notes d’un ginecòleg, i va dir d’ell: En Sánchez-Cid és un emprenedor, il·luminador, creador, treballador, innovador, tossut i rebel.

I per què em cau bé l’Enric?... Perquè comprèn indistintament rosa i espina, i sap estimar el moment, i aquella mica de vent... I nosaltres valorem el seu amor transparent com una aigua marina.

Acabarem de la mateixa manera que l’Enric ho ha fet en el seu últim llibre:

“Temps enrere i com ara, tampoc es confiava en la política per posar ordre al país, i d’aquí que les dones, més practiques que els homes, li pregaven al cavaller sant Jordi:

San Jordi, patró de Catalunya, feu aclarir la nostra terra d’aquest món,

doncs tinc la bugada estesa, i la pasta al forn!

Enric 95, Teresa 71 anys, 26 de maig de 2023. Semper vivas.