Tenia a punt d’enviar l’article de la setmana quan la compareixença del president Mas m’obliga, en certa manera, a replantejar-ho tot. Finalment, hi ha hagut acord (cosa que cal agrair) entre Convergència (i Unió?) i Esquerra Republicana per a les properes eleccions.

Així, a cop calent, no sé què pensar-ne. D’una banda, tenim ja la data de les eleccions (el 27 de setembre), però per l’altra aquests vuit mesos són plens d’incerteses i no sabem què pot passar  que pugui destorbar el procés. Per part dels ciutadans, haurem de continuar seguint les paraules de Lluís Llach, «esperem, ben segur que esperem/», encara que aquesta espera posi a prova una vegada més la nostra capacitat de paciència.

La societat civil ha donat en aquests darrers anys moltes proves de la seva capacitat d’organització i d’unitat per tirar endavant un projecte engrescador. No s’han estalviat temps ni esforços en aquest sentit. La votació del 9-N va ser la culminació d’un procés que durava des del 2011 i va suposar un aspecte inèdit fins ara: 2.300.000 persones varen desafiar la prohibició de la votació en un espectacle emocionant de civisme i fermesa en els principis democràtics.

Però, quan la pilota ha passat a mans del polítics, l’espectacle ha estat decebedor, ridícul, de vol gallinaci, de manera que han estat a punt d’engegar-ho tot en orris per uns aspectes tan banals (almenys, al meu entendre) com la formació de les llistes. Es tractava de treure pit i fer prevaler el propi punt de vista. Crec que amb això no han aconseguit altra cosa que refermar els indecisos a votar altres formacions (com és ara Podemos) que no contemplen per res la independència.

Potser l’error de Mas va ser no convocar les eleccions l’endemà mateix del 9-N, quan hauria comptat amb el suport de l’eufòria dels resultats de les votacions. No sóc polític i no puc jutjar-ho, però és ben cert que convocar unes eleccions a vuit mesos vista pot donar noves armes als opositors (l’Estat espanyol especialment), que faran mans i mànigues per evitar-ho. És donar ales a l’enemic perquè pugui refer-se i plantejar noves estratègies.

Espero, amb tot, que la iniciativa la continuï liderant la societat civil, que ha demostrat un grau de maduresa i unitat que, per desgràcia, no han tingut els partits. Passi el que passi, hem de seguir empenyent. Hem arribat fins aquí i no podem fer-nos enrere. Mai no havíem arribat tan lluny, però no hem aconseguit encara travessar la meta.

Sincerament, no sé si l’anunci fet pel president Mas és una bona o una mala notícia. El fet positiu és que s’ha arribat a un pacte d’estabilitat (que ja feia falta), però no és aquest l’acord que esperàvem. Vuit mesos és molt de coll, massa temps per a una societat cansada i amb ganes de posar punt i final a un procés que s’allarga innecessàriament. Però, per nosaltres, no es perdrà, d’això n’estic segur. Seguirem al peu del canó tant de temps com faci falta. Tenim moral de victòria i tornant a les paraules de Lluís Llach, «és l’espera dels que no ens aturarem/ fins que no calgui dir no és això».