Riure
Segueix el compte d'Instagram de la Nova Conca fent clic aquí
Un dia de festa, vaig trobar una pel·lícula per riure una estona, sense extralimitar els gustos, ni trencar esquemes de tolerància; allò que el bon sentit comú ens permet. Seria a dies de Nadal el títol del film francès amb traducció espanyola: Dios mío, ¿pero qué te hemos hecho, amb data d’ strenada 2014.
Comèdia de situacions de Philippe de Chauveron, un xoc de cultures de la nostra veïna França ha estat aprofitat per representar dins una família burgesa, tradicional catòlica i gaullista, amb els casaments de les seves filles. Una comèdia distreta per a un públic que viu i reviu els contratemps de la globalització en la pròpia vida. Semblaria com si el fet d’una generació estiguessin cridats a veure-la pels tòpics semblants que allí es presenten en altres circumstàncies.
Què seria el riure si no hi hagués els contrasentits que permeten la comicitat i els equívocs, amb el que està establert del que no. Onze milions de francesos han donat l’èxit per retratar una situació que avui es repeteix en altres àmbits de la constant sorpresa familiar de canvis de costums i maneres de fer, que ens porta aquest riure, pintant situacions viscudes en altres àmbits, però que hi ha quelcom de comú.
El tema presentat en pantalla es prou complaent i tolerant, però no deixa indiferent, ja que planteja una anàlisi de la nostra societat canviant. Tot allò que un no ho ha decidit, amb els fills, s’ho troba dit i fet.
A diferència de la realitat, l’humor en la pantalla expressat fa que somriguem de les nostres fallides, i els nostres encontres. Una bona vàlvula d’escàpol prou necessària, a fi de comptes, pels temps que correm. Diuen que riure’s d’un mateix sempre va bé.
D’un temps ençà cap aquí, el cinema francès ens cobreix de glòria humorística en un cinema de costums amb prou gràcia per passar una bona estona. Benvinguts al nord, Res a declarar o bé Intocable, sense gaires escarafalls... en serien alguns dels títols. Lluny de l’excèntric cinema dels EUA, que de vegades sembla que no saben a on donar-la, malgrat els seus èxits obtinguts.
Comèdia de situacions de Philippe de Chauveron, un xoc de cultures de la nostra veïna França ha estat aprofitat per representar dins una família burgesa, tradicional catòlica i gaullista, amb els casaments de les seves filles. Una comèdia distreta per a un públic que viu i reviu els contratemps de la globalització en la pròpia vida. Semblaria com si el fet d’una generació estiguessin cridats a veure-la pels tòpics semblants que allí es presenten en altres circumstàncies.
Què seria el riure si no hi hagués els contrasentits que permeten la comicitat i els equívocs, amb el que està establert del que no. Onze milions de francesos han donat l’èxit per retratar una situació que avui es repeteix en altres àmbits de la constant sorpresa familiar de canvis de costums i maneres de fer, que ens porta aquest riure, pintant situacions viscudes en altres àmbits, però que hi ha quelcom de comú.
El tema presentat en pantalla es prou complaent i tolerant, però no deixa indiferent, ja que planteja una anàlisi de la nostra societat canviant. Tot allò que un no ho ha decidit, amb els fills, s’ho troba dit i fet.
A diferència de la realitat, l’humor en la pantalla expressat fa que somriguem de les nostres fallides, i els nostres encontres. Una bona vàlvula d’escàpol prou necessària, a fi de comptes, pels temps que correm. Diuen que riure’s d’un mateix sempre va bé.
D’un temps ençà cap aquí, el cinema francès ens cobreix de glòria humorística en un cinema de costums amb prou gràcia per passar una bona estona. Benvinguts al nord, Res a declarar o bé Intocable, sense gaires escarafalls... en serien alguns dels títols. Lluny de l’excèntric cinema dels EUA, que de vegades sembla que no saben a on donar-la, malgrat els seus èxits obtinguts.
Trobareu més informació a l'edició en paper de la Nova Conca d'aquest pròxim divendres