Més a les ciutats que els pobles, hi trobem un seguit de persones que viuen al carrer. Viure en situació de carrer vol dir estar o trobar-se al marge de tot. La crònica diària de l’Hospital de Campanya de l’església de Santa Anna a Barcelona és un de tants relats de vides i testimonis que evidencien aquest fet. Elles i ells cerquen en aquest lloc no només un plat calent o un indret per guarir-se del fred, sinó el reconeixement i la dignitat que dona ser acollits/des de manera fraternal, gràcies a un equip de voluntaris/ries que les atenen en les seves necessitats més diverses.

La doctora Montse Pérez, voluntària a Santa Anna, ens diu que dormir al carrer sobre un cartró suposa no tan sols que et facin mal els ossos, sinó fins i tot l’ànima. La solució, per a una persona que ha de viure el carrer per un seguit de circumstàncies nefastes, és tenir un habitatge. Per això, els centres d’acolliment queden plens cada nit. Perquè ningú no vol estar sol al carrer, pels perills que suposa. Tot i que encara hi ha qui en desconfia per por i prefereix el carrer.

Si bé hi ha albergs d’acollida, aquesta no és sempre una solució definitiva, perquè pots tornar sempre al carrer. És un recurs temporal que no ho soluciona. Caldrien pisos a preus assequibles, per poder viure de manera estable, amb espais petits i de proximitat.

Ningú no viu al carrer per decisió pròpia. Els analistes assenyalen que hi ha motius estructurals, però també personals, que estan relacionats amb la societat en la qual vivim. Sol passar que, si algú es troba al carrer, ha estat perquè ningú no l’ha volgut ajudar. O un no ha sabut demanar ajuda. Per altra banda, hi ha persones que per salut mental es troben al carrer...

Amb dades aproximades del març de 2020 —segon Arrels, pel que fa a la ciutat de Barcelona—, es parlava d’una xifra de 1.231 persona sense llar. Els districtes més afectats de la ciutat eren: Ciutat Vella, l’Eixample i Sant Martí. Un 80% d’aquesta població es troba inclosa en aquests indrets.

Tornant a la nostra doctora —ja jubilada—, és la metgessa responsable d’un equip de 38 persones organitzades sota la plataforma Salut Sense Sostre, que li ha permès crear un parc mòbil d’assistència al carrer. Pérez aglutina en el seu vademècum 40 anys d’experiència a l’Índia i en altres països com a dermatòloga. En una entrevista, manifestava que tot i haver-se dedicat sempre a aquesta professió, la vocació veritable l’ha sentida a Santa Anna, ara als 73 anys.

Hi ha dins la societat un estigma social que s’ha convertit en una actitud normal. El mal prové de la literatura, el cinema, el teatre o la mateixa Bíblia mal interpretada. Es més fàcil empatitzar amb gent que pateix malalties de sida que de lepra, quan aquesta última se sap que no contagia tot i que, als qui la pateixen, els han fet creure que sí.

La societat ha de creuar moltes barreres en aquest camp per tal de superar i millorar l’ajuda, entre altres necessitats als sensesostre.