Totes les llengües modernes del món civilitzat tenen certes particularitats que són curioses d’observar. Alguns dels casos venen en els tractats de preceptives literàries amb el nom d’anagrames. N’hem buscat en diverses llengües, però ens centrarem en la catalana i la castellana. Alguns dels recursos més utilitzats són la hipèrbaton, que es defineix com “alterar l’ordre lògic de les paraules o idees”, o l’amfibologia, que consisteix “en el doble sentit que es pot donar a una paraula o frase, perquè tingui més d’una interpretació”. Amb tot, els anagrames surten fins i tot en diftongs, frases, textos... Un exemple?: Eva ora a Zeus i Ogre.

Aquesta figura, diguem-ne literària, que intentem presentar no és ben bé cap de les exposades, però són les que més s’aproximen a la nostra idea. Veuran.

En el vocabulari català hi ha moltes paraules, normalment d’una sola o dues síl·labes, que llegides al revés no s’assemblen, ni tal sols no defineixen res de la primera.

Per a mostra del que diem, botons (a la taula 1).

Altres, llegides al revés, són iguals:

anna = anna; anona = anona;  ala = ala; ama = ama; alaba = abala ; rajar = rajar, i agafin-se amb la paraula reconocer = reconocer.

En altres casos, ometent una lletra de la primera, canvia el sentit de la segona (taula 2).

Bé, aquesta ha estat una vel·leïtat d’entreteniment. Els exhortem que segueixin amb la cerca, es passa el temps bastant bé.