No hi ha res com l’humor per passar una estona agradable.

Angelina, una senyora de 83 anys, crida la seva filla Conxiteta (la nena té 54 anys complerts).

—Sí, mama —li diu Conxiteta—, què vols? —sol·licita la “noia”.

—Bé, vull fer una reunió amb les amigues de sempre i m’agradaria que m’ajudis a organitzar-la...

—És clar que sí, queda’t tranquil·la, jo t’ho arreglo tot.

—Arreglar? Què vols arreglar?

—La festa, mama!

—Ah sí, ja se m’havia oblidat.

A la tarda la filla crida la mare a la cuina, i li mostra un paper que enganxa al refrigerador amb les instruccions. —Mami, aquest és l’ordre de servir els plats:

1. Servir el te

2. Servir canapès salats i dolços

3. Servir més te

4. Obrir el cava

5. Servir postres dolces

—Que bé m’ho has deixat!!!,  ara no tindré problemes... Gràcies, Conxiteta.

A la tarda arriben les “noies”. Angelina, com a bona amfitriona que és, les acomoda a la sala, té present que les ha d’obsequiar, s’excusa i se’n va a la cuina. Busca la llista i després de molt mirar per tots el racons topa amb ella en el moment que anava obrir la nevera sense saber per què. Descansada, llegeix el punt núm. 1: Servir el te.

Tota cofoia, porta el te a les amigues en una safata de plata que posa damunt d’una elegant tauleta de marqueteria. Serveix el te en una tetera de plata a cada una de les amigues i seguidament es posa a conversar amb elles.

Passen una estona de conversa sobre successos passats i actuals amb aquells tipus de conversa: “Angelina, recordes quan en el 1940 ...”; ”La meva criada me’n fa cada una”; “Angelina, eres la que tenies mes admiradors, que bufona eres”, frases que feien confortar Angelina. Llavors s’adona que una de les senyores anava a servir-se te però la tetera no rajava. Fou com un cop de fuet en el seu estat d’ànim: “He de portar altres coses”, i tot pensant-ho s’arriba a la cuina molt animada i es posa a llegir la llista, començant pel primer rengló: “Núm. 1: Servir te”.

I els serveix te novament... i així fins a quatre vegades, les quatre vegades que entra a la cuina. Les amigues es miren les unes a les altres, però la fina educació apresa en els col·legis de pagament del segle passat no els permet fer cap observació. Cansades de tant de te, al final s’excusen i es preparen per marxar en bloc. Finalment, acomiadant-se unes amb les altres amb moltes petonades, algunes dues vegades, arriben a anar-se’n.

Només trobant-se ja al jardí, havent deixat el xalet arrere, havent passat només uns minuts, una d’elles li murmura a una altra: —Quina mala amfitriona és l’Angelina! Només ens ha donat te!

Xela li respon: —Angelina?... de quina Angelina em parles?

—D’on venim, amiga? —intervé una altra amiga que anava vestida amb un tres quarts de pell.

—I ara cap on anem? —pregunta una quarta que porta un fulard multicolor al coll.

Finalment el jardí queda buit.

A la nit, Conxiteta arriba a la casa i li sorprèn veure que les safates estan intactes, plenes dels canapès i cookies. Sorpresa, li pregunta: “Mama, què ha passat, com és que no heu menjat res?.”

Angelina, al veure que les safates romanen sense tocar, força la màquina cerebral per buscar-li una explicació, que finalment troba. Respon: “Nena, creuràs que aquelles mal educades no han vingut!”.