Aigua, Senyor, que de vi ja en venen.” Si bé era una exclamació que es deia quan plovia en abundància, com una retòrica afegida “d’aigua va!”, ara podríem dir que, davant de la sequera, aquesta frase feta ha pres un altre sentit: com més aigua, molt millor!

Invocar el do de la pluja, del meu record, sempre s’havia fet —és clar, en una societat més crèdula que la d’ara. El cas és que, malgrat això, s’ha tornat a la recerca dels beneficis del cel i hi hagut pregàries en aquest sentit. Els pagesos —i no només els pagesos, que no saben amb quina aigua podran comptar— viuen amb la vista clavada al cel.

“Només es té el que s’estalvia” en seria una altra. Fa temps que els de casa tenim la galleda arran de dutxa per aprofitar, mentre esperem que surti l’aigua calenta, l’aigua freda per a altres afers. No ha esta pas, ni de bon tros, la sequera que ens ha portat a aquesta actitud d’estalvi, sinó una educació prèvia en tot.

Es fa difícil que les noves generacions de la societat de consum, domesticades per gastar i no per estalviar, canviïn de la nit al dia per tenir cura de l’aigua, per més informació que els facin arribar a través dels mitjans. Com diria la dita: “El que es té al néixer, es té al créixer i mai no es deixa”. I si no s’ha educat per tenir cura de les coses i, per descomptat, per l’estalvi d’aigua, es fa difícil una conversió en aquest sentit.

Els patrons que es desprenen de la senalla de l’abundància, és a dir, del tenir de manera sobrada, no han estat mai dins els paràmetres de la mesura. Malgrat que el temps de les pluges pugui normalitzar la situació, cosa que esperem, les actituds d’un sector de població —inclosos els polítics— no presagien cap canvi pel que fa a les maneres d’actuar i reflexionar com reordenar el tema de l’aigua.

Veurem què s’arregla o s’espatlla amb els resultats de les eleccions municipals, quan sabem de bell antuvi que la falta d’aigua, a hores d’ara, afecta de ple un important sector de la població pagesa agrícola, ja que perdran sense remissió possible la major part de les collites d’aquest any, i ves a saber si les de l’any que ve.

El que sí que veiem és que cal un canvi de timó, per part de les institucions públiques, per tal de portar a terme polítiques de previsió i no esperar solucions d’última hora en tot el que calgui arran del canvi climàtic, i és de suposar també, de manera immediata, millorar la situació de l’aigua.