Entro a la barberia de can Cigró i el primer que em comenta és que li acaba de saltar la notícia al mòbil que el president del govern d’Espanya convoca eleccions generals per elegir els diputats del Congres i el Senat per al diumenge 23 de juliol.

Penso: “Mira, l’endemà de ser tractat a la baixa en les eleccions municipals i autonòmiques de la resta d’Espanya. Ho deu fer per veure si arriba a temps de no perdre el poder.”

De Catalunya no pot dir el mateix, ja que més aviat n’ha sortit enfortit, entre altres coses gràcies a les lluites intestines entre els partits favorables a la independència.

Potser al juliol els bascos i els catalans, més algun il·luminat que vagi per lliure i el que quedi de les desferres del seu soci, el que diu que són l’esquerra de veritat, tindran el privilegi de posseir la vareta màgica per assenyalar el camí dels vencedors, o d’ensenyar les dents ben alineats... No confondre amb alienats, que és el que dirà la part contrària, probablement.

Així, encara no hem començat a digerir les municipals del diumenge i ja se’ls gira el doble de feina: la de triar i remenar els mandataris de les municipals i començar a triar i remenar estratègies per assolir els mandataris de la calor, els que sortiran del forn escrutat del 23 de juliol.

Bé, una vegada pres el meu pèl pel barber, decideixo desocupar-me i enfilo cap a Poblet, per on camino, miro, recordo i trobo, perquè així ho busco, evitar persones i converses. Tot el temple del monestir per a mi sol i un bon temps. És dilluns laborable.

A Poblet, dins el monestir he dormit al llarg de la meva vida una dotzena de vegades, de dos a quatre dies per estada. Però un cop va ser d’un mes, el setembre de 1968; aquest setembre farà 55 anys. Vaig viure els últims temps de quan a Poblet es practicava la clausura: o sigui llegir, resar, treballar, menjar, vestir hàbit de monjo i silenci; el silenci, de què els professors de música diuen que també és musica.

Em quedaven dues assignatures per llicenciar-me en dret, promoció 1963-1968, Facultat de Dret de Barcelona, dels temps en què a Espanya hi havia dotze universitats.

Érem dos amics, que ens vam fer amics de fra Bernardí, i li dèiem: “Visca fra Bernardí!!! La joia del monestir!!!”, i el fèiem riure. Era el frare encarregat de l’hostatgeria, i segons la regla de sant Benet, que ens recordava, als hostatges se’ls tractava com si fos el mateix Crist.

Era a l’únic frare que ens podíem adreçar, amb la resta si ens creuàvem o coincidíem no hi havia salutacions verbals, encara que si ens passàvem, contestaven educadament.

Ens vam aposentar en dues habitacions individuals i fra Bernardí ens va ensenyar la destinada al cardenal de Tarragona, el Dr. Benjamín de Arriba i Castro, que era una mica més gran i poca cosa més.

El frare hostaler parlava sovint del cardenal, viu i actiu, gallec com el dictador Franco, i confessor i director espiritual de la seva dona, Doña Carmen Polo de Franco. Deien que tenia molta mà entre els ministres de l’Exèrcit, que eren tres: el de terra, el de mar i el de l’aire. Es veu que molts nois que feien la mili, si eren per ell recomanats, aconseguien canvis de destí i altres prebendes.

El lema dels que manaven en aquells temps era ser bo, o molt bo amb els bons i dolent o molt dolent amb els dolents, i a partir d’aquí cadascú que tregui la conclusió que consideri.

Recordo que els frares tenien lliure, crec que els dijous un parell d’hores, en la tarda d’esbarjo, per poder parlar lliurament de tot, fora dels resos o lectures. Inclús l’hora de menjar al refectori, per exemple a dinar i sopar, i dalt d’una trona, i mentre els altres mengen hi ha un monjo que llegeix, i deixaven safates amb la menja que et reparties, així com el vi i l’aigua de forma gestual i en silenci.

En aquella època també hi havia dos o tres frares pagesos, un tractor, un hort i una vinya dins del monestir, i també en els últims temps feien vi els mateixos monjos abans de derivar cap als sindicats i empreses privades. També hi havia un frare impressor, i el monestir tenia la seva impremta.

Ah! Les dues hores de lleure setmanal acostumaven a anar a parar a un mig jardí, mig bosquet, que hi havia prop de l’hostatgeria, i soc testimoni que des de la finestra de la nostra cel·la es veien les corredisses i se sentien els crits i cants del seu esbargiment.

Ui, tot molt diferent, només als temps en què Tarradellas va deixar allí els seus papers ja havien fet canvis als conceptes de clausura.

Ara els monjos entren i surten, reben o donen classes a la universitat, els resos fixos segueixen, les matines i les completes encara fan de bon escoltar, i en català. En aquella època la litúrgia la feien en llatí, però ells quan parlaven ho feien en català, si parlaves la seva llengua.

Surto del temple i camino, bado, busco l’ombra i acabo a l’hotel restaurant enfront del monestir.

Al poc de ser inaugurat, a l’hotel hi he fet estada un parell de vegades amb amics i família, aprofitant els concerts d’orgue que es fan al monestir.

Va estar tancat una temporada i ara torna a funcionar. El tracte i el menjar correctes, i el menú d’un dia laborable el tenen a 16 euros. L’entorn s’ho val. Sobretot si vens de fora. Els de la terra també tenim altres preferències.

Avui acabarem amb uns versos del menorquí Francesc Florit Nin, que recorden un inèdit suma i resta vital, que nos procuro d’evitar, ja que soc partidari del carpe diem, perquè el tempus fugit.

“Fins quan has de morir a terminis la hipoteca de la vida!

L’estat de comptes de la llàstima, els dividends de l’angoixa!

Els interessos d’una obscura pena, i els guanys de les dificultats!

Ben prest serà tot teu l’estalvi, que t’han donat els dies no viscuts”.