Sempre que puc passo d’opinar de política, però hi tornaré, perquè no puc dir que no m’interessa, perquè si no te la fan els teus te la faran els altres, i ara que, jubilat profund, ja no tinc militància, els meus són, a grans trets, els del dret a decidir. No obstant, i com a novetat que té antiguitat de segles, soc més de nació que d’estat, ja ho aniré repetint, però avui no toca, si no puc acabar l’article sense dir res. Això de parlar per no dir res hi ha molta gent, inclosos els polítics, que ho saben fer molt bé.

Anem a la Pachamama. També es pot posar Pacha Mama. Vol dir la mare terra, la gran deïtat dels pobles indígenes dels Andes centrals de l’Amèrica del Sud.

Amb l’arribada dels espanyols es van perseguir totes les religions natives, dit tècnicament a l’època com “extirpació d’idolatries”. No obstant, una vegada imposat el cristianisme, els ha quedat un aiguabarreig religiós i cultural que ha traspuat fins a l’actualitat.

Donat l’abandonament, a casa nostra, de les creences molt majoritàries fins al segle passat, ara al segle XXI s’està donant un gir en què cada vegada em trobo amb més gent que en el que creuen és en la Pachamama, o sigui en la mare natura, on es reprodueix i realitza la vida. Ve del quítxua, que es una família d’idiomes originaris dels Andes peruans, que s’estén per la zona occidental d’Amèrica a través de set països, i els conqueridors van fer servir la llengua quítxua per a la catequesi durant l’administració espanyola i com a corretja de transmissió d’introducció de la llengua castellana.

Cada vegada se sumen més adeptes a aquesta causa. Es tan insignificant, la nostra existència davant de la potència de la natura, que temps i natura sempre ens han sobrepassat.

Tenim la falsa aparença que tenim les coses dominades, però el clima, pestes i malalties, l’últim la covid, sempre apareixen per recordar-nos que som una espècie terrenal més, i que en ultima instància sempre ens reconduirà a la mort.

La Pachamama és la proveïdora de vida, que hauria de fer-nos estar en harmonia amb la naturalesa, respecte, equilibri, connexió i gratitud.

Ara que a casa nostra estem en fase de sequera, hem de recordar que els sacerdots, i més els rurals, han esdevingut conjuradors, jugant el paper social que compliren els mags i xamans en les societats precristianes.

Aquests conjuradors són positius, a diferència de les bruixes, que diuen que fan conjurs negatius.

En resum, com ara es coneix i es domina quasi tot, sabem per la ciència de la meteorologia, la formació i moviment mundial de les tempestes, itinerari, intensitat, duració, traducció en litres per metre quadrat, no cal recórrer a la dansa de la pluja i altres rogatives per entendre quan un núvol serà la nostra salvació... o no.

Per tant, hem dessacralitzat el misteri i li perdem el respecte. Així, gràcies als avenços científics hem perdut l’actitud vigilant que ens donava la ignorància sistèmica, i deixem allò d’“ara només ens queda resar” en un hàbit extemporani.

No obstant, vull recordar que a Lilla, a 10 de juny d’enguany, la pluviometria és la següent: a Lilla, el 2023 i fins al 10 de juny, han plogut 130 litres; seguirem amb la Guàrdia dels Prats, 113 litres; Rojals, 164; Rojalons, 165; el Pinetell, 136, i Montblanc, 101, tot segons Meteoprades. Sí, són litres de sequera.

El Dia Mundial de la Pachamama és l’1 d’agost, que es considera el Dia de la Terra. Té la seva música i la seva poesia, i amb uns versets acabarem:

“Soc l’arbre, soc la pedra, soc tots i no soc.

Soc el nen i soc el cactus. Tots som un.

Pacha Mama, perdona l’home, Mare Terra,

agraïm la lluna, les estrelles i tot l’univers.

Pacha Mama: Som la nova Terra!”.