Poca cosa podem dir del mar que no se sàpiga; que és una bassa d’aigua salada col·locada entre continent i continent, i en alguns casos en forma de bassetes dins alguns continents anomenats mars menors.

El mar li ha estat el gran repte a la humanitat. Des de les albors de la història l’home ha tractat infructuosament de dominar-lo, mentre ell ha respost donant-li sobresalts, inclús engolint-se’l tot sovint, com vaixells, pertinences, usos i armes per enterrar-ho tot a les profunditats.

Aquelles aigües salades han causat a l’home un maldecap, fins i tot en la definició, ja que uns en diuen “la mar”, mentre altres, “el mar”. En què quedem: és home o dona? Pensem que ha de ser dona, atès que s’empassa els homes amb molta voracitat.

És clar que no ha estat dolent del tot, perquè en ocasions ha donat molt bones estones a la crème de la crème fent-la gaudir de llargs creuers a bord de paquebots elegants, plens, música, damisel·les, cava o/i fins i tot ruleta, a més d’espectacles llampants.

També ha donat a la humanitat fonts d’aliments, tan diferents, tan saborosos i tan abundants i tan inesgotables com per donar-li les gràcies generació rere generació.

Cal també valorar que hi ha una classe de persones, entre les quals es troben els bons amics Enric Sànchez-Cid i Jordi Salva i Cortès, capitans de iot, i Josep M. Gatell, fotògraf del mar, que veuen en el mar una font d’exultants satisfaccions, d’esplai mariner i de turisme marítim, que els ha fet balancejar per damunt de l’onatge laxant que concedeix la serenitat, l’eufòria, la tranquil·litat, l’estat d’ànim lenitiu i la plètora de felicitat, que gaudeixen anant en companyia de familiars o amics o fins i tot sols. Aquestes persones han estat veritables “llops de mar” i veritables amics d’aquella massa d’aigua que sempre els ha tractat amb ànim deferent... i que ells han posat la seva hisenda per adquirir el seu veler o iot o la càmera fotogràfica per fer-se a la mar.

A aquells tres entranyables amics i l’Enric, amb els seus 95 anys, els va dedicat l’article.

Com hem dit ,doncs, el mar és una font inesgotable de mots, modes, acudits, frases fetes, un lèxic especial, de vocabulari propi. All mar no existeix l’esquerra i la dreta (quina sort!), sinó “babord i estribord”. Pel mateix raser trobaríem frases tan diferents com deixar amarres, amainar veles, vogar a 10 nusos, acompanyades de vocables tan estranys per a la gent de terra com són l’amura (corda per fermar i orientar veles), marejol (onades de 10 a 50 cm. d’altura), cabrestrant (argue que s’usa per moure coses feixugues), sotavent (costat de l’horitzó cap on va el vent),

Però el que a la mar pertoca, com a vocables d’ús corrent, seran: la bona mar, bon onatge, grossa mar, mar arrissada, mala mar, mar en calma, o la seva antítesi, mar brava. També mar plana es pot afegir als anteriors.

Existeixen altres versions més sofisticades, com mar de lluna o lunar, per referir-se a les extenses planes de coloració fosca que presenta el reflex de la lluna, mar de fora, o forana, o llarguera o de lluny, i de lleva quan les ones són degudes a vents llunyans o vents que ja han mancat. La mar de llamp a la gran agitació de la mar vinguda de sobte, mar podrida a la mar completament plana i transparent: mar de capa o desfeta, sense oblidar la mar oceana, dita als mars de grans amplades.

Alta mar es refereix al mar endins i bona mar o mala mar, a la mar plaent o no.

El mar també ha servit per a locucions per a la gent embarcada, i als de terra també aquelles frases de “no troba aigua al mar” per indicar allò que és molt difícil de trobar, o com tirar aigua al mar per al·ludir a la inutilitat de fer una cosa, i la coneguda “on hi ha patró no mana mariner”, del consell a l’obediència.

A tots aquets mots, frases i locucions pertanyents a l’enciclopèdia marítima “de la”  o “del” mar hi podríem unir una frase que vam escoltar en boca d’un xiroi: a la mar hi ha molta mar d’aigua, podria aquesta rància locució engrandir el diccionari?

Bé... Val més que parem abans que hi hagi mar de fons.