Arribat a Miramar poble, i a cavall entre l’Alt Camp i la Conca, es passa pel tossal de la Somereta, a 766 metres sobre el nivell del mar a Alacant. Segons la cartografia de la meva època, s’inicia una uútima pujada, i 101 metres més amunt, o sigui a 867, es troba el tossal Gros, i allí m’hi ha de portar l’amic Gatell, el de la prosa poètica. I com sigui que no hi ha forma que fixem dia i hora he fet trampa i he anat al tossal Gros, però he fet un canvi de cim i aquest és el que es troba al camí de Prenafeta a Lilla, i en el moment que et descuides et mimen gastronòmicament parlant i en qüestió de vins pots passar dels reserves als vins joves de l’any, i tenen l’elaboració de vins i la bodega porta per porta amb la restauració d’altura.

Fa temps que als sommeliers que intenten fer-me veure un reserva els dic que com més vell soc més m’agraden els vins joves; he acabat amb Les Paradetes del 2022, negre de 12 graus i mig. L’ampolla diu vi de Prenafeta, o sigui de quilòmetre zero, encara que en Joan Ramon Escoda, el factòtum del perquè de tot plegat, diu en clau d’humor, i tenint la vinya enfront, que és vi de mil·límetre zero.

Enguany hi he tornat diverses vegades, he tingut ocasió de conèixer el personal i el seu modus vivendi de prop.

Bé, sigui per xarxes socials o pel sistema que considerin, he observat que hi van gent que buscant el maridatge dels vins i de la cuina, i tant una cosa com l’altra estan plenes d’agradables sorpreses, que tant el jove, Pol, el fill de l’amo, com el jove Jordi, defensen verbalment amb detall i ciència.

El divendres passat em diuen: “Avui tenim una taula de dones de la tercera edat, i quan estava conformat esperant l’entrada del sexe femení de la meva generació, apareixen catorze noies de més o manco uns vint anys de mitjana... Va ser una broma.”

Eren noruegues que havien vingut en taxis des de l’Hospitalet de l’Infant, on passaven uns dies, i alguna coneixia l’adreça del celler-restaurant, segons indicació d’un comercial de vins del seu país. Van marxar pel mateix mètode, i més contentes que unes pasqües. El Jordi, cambrer i speaker, en un anglès que semblava força bo, anava anunciant el menjar i la beguda a la joveneta vikinga.

Aquest divendres hi he tornat, i el cuiner actual , el xef Vladi, també jove i d’origen rus siberià, ha treballat acompanyat del també cuiner Ricard Llop i han proposat per a aquest cap de setmana un menú de deu platets, els dos últims postres, de preus força reduïts, tot i que la suma dels platerets més el vi repica una mica, però potser s’ho val, ja que pots imaginar que ets al Bulli de Ferran Adrià i que el tossal Gros és Cala Monjoí.

Tinc ocasió de parlar amb Joan Ramon Escoda, el cellerer i restaurador, que entre altres innovacions fa fermentar un determinat tipus de most, en àmfores monumentals.

Li recordo que vaig conèixer el seu primer cuiner, que era un ianqui que es deia Kaia, com la cançó del Bob Marley, i que el vaig trobar collint fonoll per les bardisses del camí de Lilla i duia una camiseta que deia “esto es la Conca Chaval”, i diu que sí, que en va fer unes quantes i quan es queixava de fred o vent li feia posar la camiseta per situar-se. Els cambrers encara se la posen.

Escoda en sap un ou, de vins, i defensa que els seus vins no tenen sulfit. Diu que el vi és un líquid noble i viu i el sulfit és com barrejar el ser viu amb una mòmia, o sigui el vi amb sulfit és un vi ferit, o mort, ja que el sulfit mata els microorganismes, en definitiva, la vida.

Si insisteixes dient que hi ha un altre tipus de savis, que defensen el sofre dient que evita que el vi es torni agre, pot acabar la conversa dient: “Doncs que se’l beguin més de pressa.” Geni i figura, però amb estil, i nos li dono la raó, perquè jo persegueixo el vi jove de l’any.

El meu avi del Morell encara el vaig conèixer fent vi al cup de casa, i més tard portant la verema en carro al sindicat, i al novembre ja es bevia el vi de l’any, i abans que els francesos inventessin allò de “le beuajolais noveau est arrivé”.

Gent del tossal Gros, desig d’anys i bons.

I amb això hem arribat al solstici d’estiu, i caldrà que les fem ben altes, les fogueres d’aquest any.

El poema d’en Maragall, i més ara que Vox arriba a la presidència del Parlament valencià, i en Trias, entre els socialistes, podemites i el PP, li han pispat l’alcaldia, per exigències judeomaçòniques superiors, agafa un regust d’actualitat, i això que es va escriure el 1907:

“Ja les podeu fer ben altes, les fogueres aquest any,

cal que brillin lluny i es vegin els focs d’aquest San Joan,

cal que es vegin de València, de Ponent i de Llevant...

omplint els aires encesos d’un clamor de llibertat.”