Parlar de Barcelona

Parlar de Barcelona
Parlar de Barcelona
Segueix el compte d'Instagram de la Nova Conca fent clic aquí

El reconegut historiador i monjo de Montserrat Hilari Raguer (1928-2020) escrivia en la revista cristiana progressista Foc Nou, de fa temps, una referència dels que foren els fets històrics de la coneguda Setmana Tràgica de Barcelona de l’any 1909 (a causa de l’enviament de reservistes a la guerra del Marroc). Situació dramàtica a què el poeta i escriptor català Joan Maragall (1860-1911), figura cabdal de la poesia modernista, va dedicar aquells dies parlant-ne amb els seus escrits de manera expressa a La Veu de Catalunya.

Raguer posava en relleu que l’article més conegut de Maragall fou “L’església cremada”, on escrivia l’impacte que li va produir una missa en una església mig ensorrada. O bé un altre escrit, “La ciutat del perdó”, on demanava l’indult dels condemnats a mort, però que Prat de la Riba no va permetre que es publiqués.

Mentre la gente bien de Barcelona —ens diu l’historiador—, sorpresa i esverada per la revolta, reclamava un càstig exemplar, el burgès Maragall no acusava els incendiaris, sinó la societat benestant: “¿Que no veieu que lo que manca és l’amor?”. Ragué —amb aquesta denúncia del poeta— ens recordava l’oracle dels profetes d’Israel, que, en un temps d’aparent prosperitat, denunciaven que la riquesa d’uns pocs s’obtenia amb l’explotació de molts. O bé, amb paraules de Jesús: “Ai de vosaltres, els rics”.

A la Barcelona d’aleshores hi havia un gran creixement econòmic i demogràfic, però un desequilibri social molt acusat, a costa d’un proletariat amb dones i canalla treballant llargues jornades, amb salaris pobres a les fàbriques. Entre aquesta realitat, s’hi afegia la guerra del Marroc. Maragall escriu un altre article, per a aquesta ocasió: “Ah! Barcelona”, amb l’intent d’acusar de manera subtil la ciutadania de Barcelona, mirant de despertar la consciència col·lectiva, proposant l’amor com a potència regeneradora.

Per altra banda, en l’últim paràgraf d’aquest article ja començava a profetitzar, davant d’aquell context històric, una problemàtica que sorgiria trenta anys més tard, i escrivia: “Catalunya, Barcelona, has de patir molt, si vols salvar-te. Has d’acceptar les bombes, i el dolor, i el dol, i el robar, i l’incendi: la guerra, la pobresa, la humiliació, i les llàgrimes, moltes llàgrimes, fins que del fons del teu sanglotar salti la guspira que t’abrandi el cor en un amor qualsevulla [...]. Cerca l’amor en ton dolor, ah! Barcelona i qui no hi vulgui ésser en això, que se’n vagi. I si al cap-davall resultés que ens en havíem anat tots, al mirar Barcelona deserta, Catalunya desolada, qualsevulla viatger podria dir: Aquí hi hagué potser una gran població; però per cert que mai hi ha hagut un poble.”

Trobareu més informació a l'edició en paper de la Nova Conca d'aquest pròxim divendres