En l’article anterior anunciava propostes. Doncs per a mi s’ha de potenciar la nació catalana enfront l’estat espanyol. Som una nació, i fer- ho valdre aquí i a Europa.

Ja han passat més de quatre anys des que en un dels meus primers article a la Nova Conca, publicat l’1 de març del 2019, just començat el judici del Procés, i titulat “Dependències i independències”, deia : “Jo soc un indepe raret, i penso que si, ara com ara, no ens volen donar una independència, que si es produís seria d’autèntica misèria, hauríem de lluitar per aconseguir la màxima autonomia a canvi de deixar-los tranquils. Perquè suposo que, en el que sabem fer, els fem una mica de por. Aquesta potser haurà de ser la verdadera màgia.”

Jo, indepe, estic content amb la tele catalana, de la qual soc un addicte de tres hores diàries, ara que soc un jubilat profund. Per tant, si me la foten abans que em mori m’emprenyaré molt, perquè no la vaig començar a gaudir de forma incipient fins als meus quaranta anys... (1984).

Jo, indepe, observo que de la l’escola, si no ets massa cràpula, en surts escrivint i parlant en català, cosa que els nascuts el 45 no vam tindre mai.

La sanitat és ben propera i correcta, la policia també és pròpia. Ens falta el control sobre la l’obra pública i les concrecions percentuals en el tema econòmic. Si ens deixessin tranquils, de competitius, competencials i solidaris en sabem ser força. I el rei, dins de la distinció d’en Josep Pla d’amics, coneguts i saludats, seria un saludat, amb correcció.

Ah, si sabéssim treballar això... No per acabar com els bascos, que ja és molt, sinó per negociar amb més pretensions i legitimitat que ells.

Perquè el nostre currículum, dins de la recent democràcia, és millor que el d’ells, que passa per quasi mil morts, vuit-cents vint-i-nou segons els llibres d’història, i damunt han aconseguit un tipus de tracte econòmic que ells s’ho sabran, però fa temps que no es queixen.

I nosaltres, en la nostra “guerra” hem fet i farem i sense cap mort, i amb mínima violència.

I aquí l’enyorat Epi, llavors responsable de la Nova Conca, em va subratllar el següent :

“Aquí hi ha un tret diferencial, brutal. Els uns, a matar durant anys i panys, i nosaltres, amb petites manifestacions d’un milió de persones, amb somriure i sense violència… i l’Estat cada vegada més agressiu contra nosaltres”.

Ah! Havia posat “encabronat” i el bo de l’Epi el va millorar amb “agressiu”. Epi, semper vivas.

Tot això hauríem de saber-ho vendre a l’hora de negociar, però no he vist ni llegit enlloc que se’n parli.

Doncs si no sabem fer i tindre la màgia d’un Messi, no exigim tan de pressa que ens regalin un estat. Treballem per defensar la nostra nació, i si la triple dreta o els “moderats” del PSOE, renunciant nosaltres a l’estat, no volen donar-nos el millor per a la nostra Nació, serà clar que es posaran en evidència i podrem començar a tindre una seriosa reivindicació davant d’Europa.

Però és clar, s’hauria de dir “reculo” de la independència, sempre que ens doneu a canvi els millors drets autonòmics del l’estat, ja que el nostre land és el més potent, encara que sigui per pura aplicació de les matemàtiques.

Però sempre ha de parlar l’orgull, i no es farà, a excepció que algun visionari,es posi a treballar en la línia, no de l’estat català de la república federal espanyola, dels temps d’en Macià i en Companys, sinó de la nació catalana, europea, i federada amb els pobles d’Espanya.

Bé, a Espanya pot tornar a ser l’hora de les dretes espanyoles, que no crec majoritàries a Catalunya; no obstant, com que practico el journaling, consistent a anar apuntant el que observo que va passant, ja aniran sortint les novetats, i com que les meves línies vermelles les tinc resoltes, i donada la meva jubilació profunda i que estadísticament estic a prop del traspàs i que estimo més Catalunya que l’Estat espanyol, també puc, si el desig i la realitat queden molt distanciats, anunciar un “que us bombin”, que en versió anglesa,em diuen que s’assembla al fuck off.