L’insult o ultratge és un mal costum molt arrelat en la societat per tal de desqualificar i desprestigiar el contrari amb to pejoratiu. El món rural agrari —com en altres societats— tenia i encara té el seu propi sistema d’ofenses. Aquestes estaven i estan relacionades tant amb els animals, amb les aus, com amb el medi natural.

Recordo que, pel que fa als ocells, hi havia en la comparança tantes ofenses com atribucions de qualitat. Tal seria el cas de la busaroca, ocell rapinyaire nocturn que caça animals petits. Aquesta au d’origen asiàtic la coneixem també com a gamarús, òliba i altres noms segons comarques o indrets.

La seva descripció facial externa destaca pels seus ulls grans i negres. Aquest seria el motiu utilitzat per catalogar, amb sentit figuratiu i amb to despectiu, una persona toixa, aturada, maldestra, rude. El mussol seria també un cas semblant per la mateixa raó, pels seus ulls grans.

—No siguis gamarús.

—Mira que n’ets, de busaroca.

—Què mires? Sembles un mussol.

De fet, aquests ocells no tenen res del que hem dit; tot el contrari, el seu instint els fa uns hàbils caçadors de nit.

Al meu poble hi havia dos veïns als quals l’atribució de noms d’ocells, com pinsà o passerell, era degut al fet que tant l’un com l’altre es dedicaven a la caça d’aquests ocells, per tal de tenir-los en gàbies i fer-los participar en els concursos de cant per a ocells. Una afecció que era molt estesa en alguns pobles de la comarca d’Osona. Aquesta afecció feu que, la gent del poble que els coneixia, els qualifiqués, tant a l’un com a l’altre —quan algú es referia a ells— amb el sobrenom de pinsà o passerell.

—Que has vist en pinsà? O bé:

—Que has vist en passerell?

El cant del passerell també és molt apreciat. Es diu que una persona és un passerell perquè és un espavilat. El cant d’aquest ocell i les seves refilades fan pensar que el seu nom només podia ser aplicat a humans llestos. No era el mateix que anar de passerell; aquesta imatge s’aplica als que van de murri, astut, penques o barrut.

Ara bé, de tot el que s’ha dit sobre l’insult, en aquest cas referent als ocells, ens hauríem de preguntar: per què les persones utilitzem l’insult? Doncs perquè no som capaces de controlar les nostres pròpies emocions, aleshores la necessitat d’insultar s’ha convertit en un fet consubstancial (propi, inherent) de l’ésser humà, i serveix per manifestar la pròpia ira contra algú.