Li traurem el negatiu de l’expressió col·loquial, perquè reconec que la dona i el caragol poden ser bons tot l’any, si es té sort amb les dones, que ja és molt tenir, i els caragols per a mi han de ser cristians, de secà i bullits amb aigua de farigola; els prefereixo als bovers de les llaunes a l’estil de Lleida.

Quasi sempre hem navegat a l’agost, però els del Laidac d’enguany, de cinc tripulants, tres i mig estem jubilats, i ens hem passat al juliol, ja que a les Illes els atracaments, o preu de fer-hi pernoctar el vaixell, són menors, i la massificació, també.

Avui, i com soc nascut el 4 de juliol, els amics lletraferits em dediquen versets. En deixarem caure algun tros.

Després d’un Reus-Palma amb avió d’hèlix, vam trobar el vaixell a s’Arenal i vam anar xino-xano a Can Pastilla, de tota la vida, oficialment club marítim de Sant Antoni de la platja.

Bones vistes de la badia de Palma, de cap Blanc a la punta de cala Figuera, i a l’hora baixa cada tres minuts surt de darrere les cases i de l’aeroport del costat un vol, que amb el seu rebombori acústic trenca el sorellet del mar.

Ara i avui, panchotis a Andratx. Com altres vegades, a les sis d’hora baixa a la llotja per comprar un quilo de gamba vermella acabada d’arribar de les tres o quatre barques que encara feinegen; a noranta el quilo, la més grossa, més o menys com l’any passat.

Bullirem aigua de mar, gamba a dins de bull a bull i refredada dins un bol ple d’aigua de mar i gel, menys del temps d’un parenostre i escorreguda i amb platera plana i tapada amb  drap de lli i a la fresquera a esperar...delicioses.

En Gatell diu:

“Amic d’amics, i companys, de coneguts i saludats, com ell diu.

Mirador de sols ponents des del coll de Lilla,

avui mariner sense vaixell, fou capità d’un Rodamon que fou un campió...”.

I el músic i autor de cançons sense musica, en  Xolis, també ha deixat escrit:

“No cal dir que és un bon jan, eixerit i ben plantat;

el feren de talla gran per anar de tot sobrat.

Oh, masclot, cavaller de la paraula,

tant li fa si amb trepat o bé amb merlot, el cas és amb ell compartir taula,

i escoltar facècies i aventures, sentiments, anècdotes, troballes, en el decurs del seu viure intens i dur, que amb paciència maneja com ningú.”

Avui toca un record pels amics dissenyadors, grafistes, publicistes i creatius. Eren quatre formats entre els anys setanta, van ser del bo i millor d’aquesta acabada d’estrenar professió, que ara ja són estudis universitaris.

Els quatre genets són el Guigui 2008, el Llorenç 2013, el Macià Mallol 2020 i el Jordi Saludes ara, al temps de les cireres. El Guigui no va entrar en el món dels ordinadors i va acabar amb un carrer al seu nom inaugurat per l’alcalde de Tarragona. La resta van seguir creant i innovant des de les sofisticacions dels nous temps. Ells han sigut exemple i llavor de les actuals generacions, ara universitàries. Avui incorporem una foto d’un Saludes dels començaments del Photoshop. Va ser un regal de casament i diu la dedicatòria: “Que la legalitat no sigui un destorb.”

Van arribar un temps a treballar junts, o colze amb colze, i ens vam trobar animadament, i junts, més d’un cop al mas de Lilla.

Acabarem amb uns versos d’en Xavier Carreras que vam conèixer i ens van agradar :

“Si un dia moro entre vosaltres...

No jureu per la pau de la meva ànima, no reciteu fórmules protocol·làries,

escorreu ampolles de l’oli groc dels frares, canteu-me cançons a la manera de Brel.

No vull que passeu pena en recordar-me, no us avergonyiu els que de vegades ploreu.

Vull escoltar el so dels grallers! vull sentir el peu dels balladors !...”.