El concurs de poesia de Cantonigròs, l’impuls de col·leccions com la d’Els Autors de l’Ocell de Paper, la creació de la revista infantil Cavall Fort o els aplecs de Paretdelgada ens transporten unes dècades enrere, a uns anys de represa cultural en els quals, des d’un punt de vista cultural, es volia passar pàgina de la primera postguerra per copsar possibilitats de futur.

Aquests darrers dies, llegint textos memorialistes al voltant dels anys quaranta, cinquanta i seixanta, els del Congrés Eucarístic Internacional del 1952 a Barcelona i els dels aires renovadors del Concili Vaticà II, ens adonem de la forta capacitat de resistència de la societat de l’època i de l’impuls creatiu que malgrat tot tenien aquells sectors més actius que, emmirallats en Europa, buscaven escletxes per tirar endavant. Així les coses, les visites a Prada de Conflent i les trobades al monestir de Sant Miquel de Cuixà, o l’enfortiment dels vincles entre els nuclis més dinàmics de Barcelona i València, podien oferir finestres d’oportunitat.

De la mateixa manera que en altres àmbits de la societat, també els artistes del moment van intentar recompondre’s de la situació i anar més enllà dels plantejaments culturals que els marcava el context. Així, amb la referència de Picasso o Miró, i amb la mirada fixada en els corrents internacionals —de Paul Klee a Chagall, passant per Rouault—, la generació d’artistes de la postguerra i de la represa sovint tractaven també d’arrelar-se dins de les grans constants de la pintura catalana que havien fet possible el miracle dels murals romànics.

És precisament al voltant de l’art català de postguerra que pocs dies enrere va tenir lloc al Museu Nacional d’Art de Catalunya una interessant trobada generacional per compartir projectes i mirades relacionades amb artistes destacats de les dècades centrals del segle XX, amb l’objectiu de projectar de nou les segones avantguardes als nostres dies. Durant la sessió de treball monogràfica, el director del MNAC, Pepe Serra, i el conservador Àlex Mitrani van fer èmfasi en la potència d’una generació talentosa que va haver d’obrir-se camí en un context ple de dificultats.

Així, l’exemple del MNAC és especialment rellevant, ja que és imprescindible que les institucions artístiques posin en valor els nostres creadors i facin un pas endavant a l’hora de renovar discursos culturals, fet que els permet actualitzar i reequilibrar plantejaments, tot recuperant figures i tendències que malauradament el pas del temps havia fet oblidar. D’aquesta manera, també pel que fa al patrimoni cultural i artístic, és crucial tenir una visió global i transversal del país, de les seves fortaleses i de les seves potencialitats, com va constatar-se al palau de Montjuïc.

I és així que pren encara més valor la continuada tasca de recuperació del llegat del pintor Palau Ferré que estem duent a terme aquests darrers anys, estudiant les diverses etapes de la seva trajectòria, i documentant i catalogant el conjunt dels seus quadres, dels dibuixos, de les ceràmiques i del seu vessant escultòric. D’aquesta manera, Palau Ferré torna a situar-se com un dels noms singulars de l’art català de la segona meitat del segle XX. I, al mateix temps, ja estem preparant noves iniciatives perquè tothom pugui gaudir de les seves pintures plenes d’intensos colors.