Avui he tornat a caminar per aquell bosc de pins, alts i espessos, sol, de Sami pedregós amb farigoles mortes i còdols desenganxats, i la remor de l’aire dins la pineda em parlava de tu, volia entrar el sol però no podia, les batzegades de les branques el feien recular, i en els clars de pins, allí on el sol entrava, les sargantanes amb la boca oberta buscaven el millor raig d’escalfor, i dintre meu pensava que és millor la soledat que caure en segons quins braços, i caminar sense parar, i seguir.

Els camps de cirerers es van morint, a poc a poc, un a un, tristos i sense cap consol, ni les cireres vermelles els donaran vida; veus com cauen dempeus, drets, estàtics, immòbils, esperant amb la seva tristor una aixada d’un pols d’adob, una mirada dolça com les seves cireres, però tampoc hi veus la renglera d’arbres sense fulles, secs, ferits de mort, esperant una destral, i que amb la seva fusta puguin escalfar algun cor fred i tornar a la parada de cirerers i tornar a la vida.