Ens proposem avui fer unes divagacions informals sobre el terme castellà francachela, que com hom suposa és la definició col·loquial d’una reunió que va d’una teca o reunió que acaba en disbauxa.

L’il·lustre Coromines, l’eximi filòleg català reconegut fins i tot per l’Associaçom Galega da Língua, persona que dominava amb fluïdesa totes les llengües peninsulars, afirmava que el terme castellà francachela prové de l’antic idioma franc, per definir el mateix; i si observem la imatge tipus de “la reunió de diverses persones fent gresca i tabola en bona taula”, cal veure-hi intencionalitat internacional, ja que francachela es diu en castellà, xeflis en català, spree en anglès, orggia en italià, fête en francès i fest en alemany, les quals, totes venen a dir el mateix.

L’idioma castellà ha trobat una altra locució per definir la mateixa acció: “pasárselo en grande”. Aquest idioma té mes sinònims per dir el mateix: comilona, orgia, banquete i, fixin-se, d’orgia, les iniciades amb j: juerga, jarana i jolgorio.

“Francaxela” no es veu en català, i si es busca en el diccionari bilingüe, francachela és xeflis, mot que no esta malament del tot, tot i tenint el bon gust de començar amb x. Però en ser l’idioma català també ric en sinònims, resulta que a xeflis li apareixen també tres amics: disbauxa, bacanal, desenfrenament.

Amb tot, mirant-ho amb lupa, l’expressió francachela sembla més una paraula catalana que castellana. Que no? Observin-ho bé, sisplau, fent l’exercici de separar el mot: franca i xela, i també donant-li la volta: xela franca, que a la fi és el mateix. Hom sap que el verb xalar es ben català, en especial quan especifica “fruir”. D’aquest verb en surten diverses formes conjugades: xalo, xales, xala, així com la resta de formes verbals que se’n deriven. També en surten altres figures gramaticals, com l’adjectiu xalat: “aquell es un xalat”. Poc ens hem d’esforçar per veure-hi, doncs, la configuració a la “xela”, tot dient amb propietat: “Hem fet una xela com mai”.

Havent aclarit aquests dubtes del mot francachela, o sigui xela, queda per veure el complement franca, del qual poc hi ha per afegir que no es vegi, perquè resulta francament clar.

En definitiva, franca-chela o franca-xela és, doncs, una “xela-francota”. Clar, no?

Així que l’idioma castellà fa servir una paraula que sembla ben originàriament catalana, mentre que nosaltres l’ignorem. Un terme que nosaltres hauríem perdut, i l’altre idioma adoptaria en veure-hi el seu profund sentit. Mentre que ells l’usen, i nosaltres “en passem”. Cal rectificar?

Bé, no deixa de ser una teoria, o millor dit, una hipòtesi. Llàstima; potser abans d’escriure aquesta al·legació hauríem d’haver parlat amb l’insigne Coromines perquè hagués aprofundit en la qüestió; o, atenció!, potser ell ja ho va fer, i “se’n va sortir” perquè no ens prenguessin als catalans per uns “franca-xelosos”.