Res com un article d’humor per passar-ho bé.

Han passat uns anys des d’aleshores. El camioner es deia Ramon, un tipus de dos metres d’altura i 120 quilos de pes. Tot un mascle pura musculatura, que pujava a la carrosseria del seu camió un bocoi de 200 litres amb la mà esquerra, mentre amb la dreta recollia margarides. La seva cara en estat normal era la del Lucky Luciano quan estava enfadat. A l’hora d’endrapar, tot i que ell deia que era parc, com a pica-pica es cruspia mitja dotzena d’ous, i per dinar, cinc llagostes, mig cabrit i dues fogasses de pa que engolia junt amb cinc litres de vi del Priorat; per postres, un cistell de taronges i cinc púdings de xocolata acompanyats amb tres cafès. Aquest règim de vida li oferia l’envergadura corporal de l’estàtua de la Llibertat; el seu cap, una testa de pur granit; els bíceps, boles de ferro; els braços, barres de grua; les cames, sequoies vetustes, i la caixa toràcica, un blocau de ciment de la muralla de l’Atlàntic. D’arreu del cos li sortia una pelussera negra, tant al pit com als braços i les cames, mentre que les celles eren un bosc poblat de falgueres brunes.

El seu camió era com ell, un Scania que arrossegava un tràiler de 50 tones d’acer inoxidable que refulgia al sol com un coet espacial; la cabina, una mena de carlinga d’avió de color negre amb unes franges taronja, que “venint” del darrere convergien en un cercle frontal amb una calavera groga pintada dins. Dues monumentals botzines-trompetes platejades li sobresortien dalt la cabina, que al sonar electritzaven els transeünts.

Amb el seu camió recorria tot Europa, en ocasions fins i tot dins la Rússia sens fi, per tant passejar-se per Catalunya era com fer-ho pel rebedor de casa seva.

I ara, la historia ... “de rosa”.

El parteneu de la història era el Luisito: home d’1,50 metre d’altura, nyicris, bellugadís, a primera vista sospitós de ser un figaflor, però a la segona se li apreciava del tot. Un tipus bufadet, primet, guapet, pulcrament afaitat i de caminar amanerat. Bigotet finet; vestia molt polit: camisa de seda verda ajustada a una cintureta de 65 cm, pantalons de color marró i camisa de color rosa, i al coll un fulard com la bandera dels gais junt amb una gruixuda cadena amb un símbol egipci encerclat. Circulava amb un Panda de color fúcsia.

Els dos venien de la gran ciutat. Luisito & Panda al davant, i Ramon & Camió al darrere. Baixaven per la muntanya plena de corbes. En una d’elles, la pitjor, tant que era coneguda com el “tomb del Forrellat”, el camió s’hagué de posar a marxa forçada, a l’anar el Panda a 25 km/h i la ràdio a tot vent.

Ves més de pressa, escarabat!, li reclamà el Ramon veient al Luisito relaxat lànguidament al seient del cotxet. El Ramon premé la botzina vociferant. L’altre, impàvid, com si sentis xiular. El Ramon traient el braç per la finestreta amb el puny alçat: “T’apartaràs d’una vegada, escarabat?”.

El nyicris, ni cas; el Ramon, empipat: “Serà banyut el tipejo...”, i perdent la paciència feu sonar els dos clàxons-trompetes de la cabina. Al desnerit les orelles li sonaren com les trompetes de Jericó, fent-li donar un bot, però ni cas, tot i que el Panda anava d’una banda a altra de la carretera mogut per la ressonància. Al Luisito li feu tanta ràbia com per fer treure-li la mà per la finestreta amb el dit alçat i dir-li al mateix temps: “Cabrón! Mariconazo!”, rematant-ho amb un furiós: “Hijo de puta!”. No obstant, premé l’accelerador a fons per evitar una eventual embranzida del camió.

I així fins a arribar a l’última corba de la muntanya. Quan el Panda ja havia deixat darrere el camió, el Luisito respirava tranquil i reconfortat per haver-li fet la punyeta, feliç per haver fet-li el “pam i pipa”, quan de sobte... PAM!, mala sort, i quina! La recta de la carretera estava tallada per unes obres amb una trepitjadora travessera de banda a banda, fins i tot amb un home amb una bandereta fent-li el senyal d’estop.

El Luisito, nerviós, i més quan veié el camió que ja havia enfilat la recta, mirà d’evitar l’obstrucció tractant de sortir de la carretera, però un alt talús li ho impedia.

Irremeiable, ja no podia escapar; ara, cagarrina. El Ramon parà el camió a cinc centímetres del cotxet. El Luisito cregué veure que una mena de búfal l’anava envestir. Feu anar la maquinària cerebral a cent per hora, pensant nerviosament com podria salvar aquella inesperada i esgarrifosa situació.

Baixà del cotxet, el Ramon ja s’hi apropava traient pit: “Vols repetir el que m’has dit allà dalt: “Cabrón, mariconazo i hijo de puta?”. Apa, repeteix-ho de nou; t’ho tragaràs, com em dic Ramon.

L’altre, esgarrifat, balbucejava tremolós: “bub... bub...”, però de sobte li esdevingué una mena de flaix inspiratiu; obra dels déus?: “No, amigo, no me has entendido bien. De hecho lo que te dije es: Ramon..., Ramonazo, hijo, otra vez en ruta?”.

El Ramon es quedà tan parat per aquella sortida, que no sabia si donar-li una puntada de peu al cul o posar-se a riure. Accedint a aquella inspirada sortida feu l’últim, el despatxà amb una estirada d’orelles.