Allí està, dreta, tranquil·la, pausada, mirant des de la cantonada de la taula; altres companyes són allí, al prestatge del menjador amuntegades, també dretes, amb pols, esperant uns llavis fins, tendres, sensuals i càlids.

Les que estan a primera vista, reben el vistiplau de l’encarregat i surten de l’armari a tafanejar per les taules, i a mirar les cares amb ulls curiosos i paladars, a vegades, plens d’incògnites, d’aromes, de flaires, gustos, textures, i a la fi, per a un glop suau, una onada de plaer que s’endinsa gola avall i cau al mateix temps, llavors puja una sensació de vida fins a la boca, un neguit, un cop de gust al paladar, es el vi poètic i embriagador, gustós i viu, ànima de moments foscos i també de tendres, de moments idíl·lics i també d’altres  per oblidar.

La copa de vidre, cristall de finesa, i transparència, sorra i plom, fos, lluent i quasi ingràvid, de mil formes, per a cada moment i àpat, una.  La cultura de la beguda i la tradició és  un espectacle per a la vista quan un raig de sol li cau damunt, i transmet la seva llum en forma de colors.

Mil·lenària fórmula per aconseguir aquesta revetlla de focs, de terres, de sorres, de minerals, i un fi comú, antigues joies, i únic, la bellesa d’una llum diferent.