Quan érem joves i anàvem a examinar-nos dels cursos de batxillerat a Reus, al baixar del tren i a l’acabar de recórrer el Passeig dels Màrtirs, just davant l’edifici de la Caixa de Pensions,vèiem una petita estatueta d’un jove molt refilat que al peu hi tenia un cartell amb una dedicatòria que no recordo el text però si el nom de la persona: Marià Fortuny. No en fèiem gaire cas perquè l’estatueta era minsa. Avui penso que Reus no va ser gaire generós amb el seu fill, el pintor més notable del segle XIX.

Així, Marià Fortuny va néixer a la capital del Baix Camp  l’11 de juny de 1838 i es destacà com un formidable pintor,  aquarel·lista, dibuixant i gravador, que al pas del temps ha  estat considerat com un dels  pintors més importants del segle XIX, (a Espanya diuen  després de Goya). Marià va quedar orfe als sis anys d’edat, i va ser criat pel seu avi; sent-li el seu millor valedor a l’afavorir la seva formació artística, també amb l’ajuda econòmica de dos  eclesiàstics de Reus. Sent encara nen, va treballar amb l’argenter i orfebre  miniaturista al taller d’Antoni Bassa, el qual, a la llarga, li va influir en la minuciositat que va caracteritzar la seva pintura.

El 1852 es va traslladar a Barcelona en companyia del seu avi. Allí va entrar a treballar al taller de l’escultor Domènec Talarn, qui, satisfet amb els avenços del jove alumne, li va gestionar una petita pensió a l’Obra Pia i una matrícula gratuïta a la Escola de Belles Arts de la Llotja , on va rebre la primera formació professional. Un dels seus mestres a l’Escola fou Pau Milà i Fontanals.

En 1858 es va traslladar per primera vegada a Roma amb una beca de la Diputació de Barcelona, on farà amistat amb altres artistes espanyols. Aquesta beca li va suposar  l’obligatorietat d’haver d’enviar tot seguit algunes de les seves obres a la Diputació per a  demostrar els seus progressos i justificar la seva estada. Roma li va desenvolupar el seu gust pel Romanticisme.

El 1860 va esclatar la Primera Guerra entre Espanya i el Marroc, i la Diputació de Barcelona li va encarregar que viatgés al Rif  en qualitat de cronista gràfic de la contesa. Ho feu juntament amb el conegut escriptor Pedro Antonio d’Alarcón. Allà entraria com a pintor en el regiment de catalans del general Prim, que com se sap, també era fill de Reus.

Àfrica, com ens ha passat a molts de nosaltres al trepitjar les seves terres, li significarà a Fortuny les primeres gratificants impressions al quedar  enlluernat dels oferiments del Marroc: la llum del país, les planes obertes, els habitants, el sol, les abruptes muntanyes, la calor, els ermots secs, els tes de menta, els cuscús i les teïnes,  pròpies d’aquell encantador país. Fou tanta la seva integració, que arribà fins i tot a aprendre nocions d’àrab per a integrar-s’hi millor. Allí va trobar el gust i la fascinació pels temes orientals amb els quals s’hi sentí atret intensament. Com a conseqüència d’aquesta estada, Fortuny va pintar algunes de les obres més significatives del catàleg, com són ‘La batalla de Tetuan’ ( Museu Nacional d’Art de Catalunya de  Barcelona ) i  paisatges on hi va practicar les tècniques de la seva pintura com a ‘Paisatge nord-africà’ ( ubicat al Museu Carmen Thyssen, de Màlaga). També l’atragué l’ambient pintoresc àrab, d’on li naixeria la seva preciosa obra ‘La odalisca’, que subjugat la primera que va pintar en feu quatre odalisques més en diverses postures.  Curiosament, altra més famosa obra, ‘La Batalla de Tetuán’, obra que curiosament no la va pintar ni al Marroc ni a Barcelona, sinó a Roma, a la vila Médicis, si ve els esbossos els feu a la terra.

Una vegada conclosa la guerra del Marroc després de la signatura de pau amb Espanya, Fortuny tornaria a la Península. Es va assentar un temps a Barcelona, lloc on crearia una amistat amb la família dels Madrazo, de la qual, la seva jove filla  Cecilia de Madrazo, es convertiria en la seva esposa,  que naturalment també la va pintar.

Inquiet pel neguit i el formigueig africà, el 1862 va sol·licitar a la Diputació de Barcelona tornar a Àfrica per a fer un estudi de la llum del lloc per a reflectir-la als seus quadres, a canvi de la tramesa d’algunes obres que pintaria de nou al Marroc. Aquest viatge li va donar molt de tema a obres d’estil oriental, allí també es va inspirar per la pintura ‘La reina Maria Cristina passant revista a les tropes’.

La família Madrado l’influí que li entrés el gust per la tauromàquia, del la qual en va treure diversos valors plàstics, com el color, el drama ritual del toreig , l’elegància i la brutalitat del món taurí. Obres com ‘Correguda de bous’ o ‘Picador ferit de 1867’, deixen al pintor que capti el moviment del ruedo i del dramatisme de la Fiesta

Poc després va pintar potser el quadre més famós de la seva carrera, el més avaluat pels crítics europeus, la famosa ‘Vicaria’ (ubicada al Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona), inspirada suposadament en una vicaria que molts la identifiquen com la prioral de Sant Pere de Reus.  El marxant francès Adolphe Goupil, el setembre de 1866, li va comprar el quadre per 70.000 francs i la va revendre poc desprès per 250.000 francs de l’època, una veritable fortuna.

1).- Goya té més fama que Fortuny, és veritat. La té perquè Espanya ha tingut més poder de divulgació que Catalunya per a enaltir els seus valors intel·lectuals. En el cas dels dos grans pintors, si un selecte jurat imparcial els fes un anàlisi, hi hauria sorpreses, doncs si bé Goya va sobresortir en el seu quadre ‘Dels afusellats del 2 de maig’, el nostre Fortuny va pintar els quadres ‘Les Batalles de Tetuán’ i ‘La Vicaria’ que, a més de ser antològics, fins i tot són més èpics.

Cap el 1870 es va traslladar a París. Aquest any va exposar diverses obres a la sala parisenca d’Adolphe Goupil; on la mostra va ser elogiada per diversos crítics com el del prestigiós periodista i escripor Théophile Gautier, i va ser un pas clau per a la seva consagració internacional. L’èxit comercial d’aquells dies li havien donat una posició social i econòmica prometedora.

Fortuny va viatjar breument a Londres, després a Nàpols i al sud d’Itàlia. En aquella època, manifestava símptomes de depressió possiblement víctima de la malaltia que ja sofria. Finalment, l’any 1874 va tornar a Roma, on va morir el 21 de novembre, a causa d’una hemorràgia estomacal.

A l’abril de 1875, els quadres que encara es trobaven en el seu estudi i diferents objectes que Fortuny havia reunit en la seva col·lecció privada van ser subhastats a París, arribant llavors ja a vendre’s a preus desorbitats.

La seva llavor cultural va seguir amb el seu fill, Marian Fortuny i Madrazo, que també va ser un notable pintor, escenògraf i dissenyador.