Portada del Times i molts diaris europeus: “Puigdemont pot ser la clau, pel futur govern d’Espanya i per quatre anys”.

Rebobinem fins l’any 1976, any en què es va acabar la dictadura del general Franco. Jo tenia 30 anys. “Llibertat, amnistia i estatut de autonomia”, tot es va anar aconseguint, i era la meva generació, aquella que estava en primera línia de foc democràtic.

A Catalunya, com tinc dit i escrit, ens va arribar la televisió en català, l’any 84, quan jo tenia 40 anys. Va arribar el català a la escola, la policia catalana, la medicina, sanitat pública i es va intentar, amb poc èxit, el català a la Justícia. Tots els pobles de Catalunya van quedar lliures de l’etern fang dels temps del franquisme: carrers i places asfaltats, piscines municipals a estrenar,etc. Jo, que no he passat de benestant, he de reconèixer que del 85 al 2005, Catalunya va ser primer món.

Després, l’Estat espanyol, l’eterna madrastra malèvola, ja es va encarregar de posar pals a les rodes i ho va culminar el Tribunal Constitucional al 2010, aigualint un nou estatut aprovat pel Parlament català i referendat pel Congres espanyol. D’aquí ve tot l’embolic.

La nostra revolució dels somriures va ser preciosa, fins arribar els mastegots i la eterna repressió de l’Estat espanyol.”Barcelona ha de ser bombardejada cada 50 anys”

Però mira, ara és l’hora de Junts: errors, casualitats, però és l’hora de encertar-lo i no es pot minimitzar o maximitzar, amb amnistia i autodeterminació, doncs si fan possible el govern, temps hi haurà d’anar reflexionant. Sobretot sàpiguen que avui s’enrocaran en tot allò que la Constitució prohibeix, encara que no sigui veritat.

Recordo  que en vigència de la Constitució es van perdonar delictes gravíssims, tortures,  assassinats, desaparicions. Va ser el PP, per amnistiar gent del PSOE, i aquesta llei d’amnistia, que es vigent en el nostre sistema constitucional, ha protegit veritables assassins. Ara sembla un gran problema per a ser aplicada a persones pacifiques, que han defensat unes idees polítiques que, dit de passada, també reconeix la Constitució.

Bé, el que tampoc prohibeix la Constitució, es la nostra nació catalana, i a Espanya, de moment, només ni hi ha dues nacions: Catalunya i el País Basc. En nom d’aquesta nació, hem de negociar tot.

Ara, a la desesperada l’ex ministre del PP, Margallo, ha dit que una solució d’investidura pot passar pel reconeixement de les nacionalitats basca i catalana, blindar les competències pactades, i no permetre que el Tribunal Constitucional resolgui conflictes interterritorials i substituir-lo per un procediment arbitral.

O sigui, agradi o no, és tornar el peix al cove, però mirant de filtrar els llobarros mes grossos, com fan els bascos, i que les partides econòmiques entrin de veritat: es blindin les entregues dineràries, en els casos en què no es té el control directe.

Si no sabeu o no podeu fer màgia, no us encegueu i aneu per feina com el País Basc.

Jo vaig camí dels vuitanta anys. He seguit molt de prop el dia a dia de la transició cap aquí, i en sé prou per a comprendre que l’Estat espanyol s’excusarà, amb la mala fe de qui es considera amo del sleep deep , de la Constitució, que es va aconseguir el 1978, sota l’enorme pressió de sortir de seixanta anys de dictadures de dretes, i sota l’atenta mirada d’exèrcit, justícia, església i monarquia, fundada i formada en el temps del dictador.

El que em dona tristor és observar com els polítics d’ara de trenta a quaranta anys més joves que jo, o sigui, gent que no van conèixer la dictadura de primera mà, vulguin pretendre que l’Estat que ens ho ha pres tot, inclòs la Catalunya del nord, ara ens regalarà un estat. No i no, sense més pedra picada. I la pedra picada passa per defensar la nostra Nació.

La Pilar Rahola no es cansa de recordar-ho:

És la nació qui ha mobilitzat milions de persones al llarg de generacions.

Cap partit polític espanyol té un projecte en què accepti una Catalunya catalana: el PSC vol una Catalunya espanyola, el PP la vol espanyola i sotmesa, Vox la vol sotmesa, captiva i desarmada, i els de Sumar volen una Catalunya espanyola, però accepten anar de birres perquè som molt guais.

El valencià Joan Fuster diu que la nostra pàtria es la nostra llengua. No hi ha gaires dreceres: o tenim veu pròpia o ens imposen la seva.

Així doncs, i acabo, refeu el camí de la nació i els nostres trets identitaris: territori, llengua, sanitat, Mossos d’Esquadra, educació, justícia, obra pública, i manllevar les despeses, proporcionals i
proporcionades, per exèrcit i  monarquia.

En Jordi Barbeta diu una cosa força imaginativa: “Ja que Puigdemont ha esdevingut el possible home clau de la governança espanyola, i a la vista del que anés passant, es podria dirigir a Feijóo. Si a Feijóo li diu des de Waterloo,  que exigeix per a Catalunya el concert econòmic copiat de la quota basca, a canvi de la seva investidura, si no pot ser ara, en segona ronda...”. Recordem que ja va existir el pacte del Majestic, i fins el president espanyol del PP, Aznar, va acabar dient amb certa sorna, que parlava català en la intimitat i es va passar de  “Pujol, enano  habla en castellano”, al Pujol, germà, parla com vulguis.

Ànim ,Carles Puigdemont, la rauxa ja l’estàs demostrant, i si no hi ha més remei, perquè  així ens aboca a l’Estat espanyol , entre tots, ja ho tornarem a fer.

Ara, també toca el seny, que vaig poder constatar amb aquella conversa i dinar inclòs que vam mantenir al Parlament de Brussel·les L’any passat.

Ull viu,”juntaires”, ull viu.