Mai un concert qualsevol havia tingut aquest caràcter per mi. No obstant, el fill de l’amic Amorós, en Sasha, va fer una demostració del que pot fer la música dins una església com la de Sant Francesc de Montblanc. Crec que aquelles mil·lenàries pedres es varen sentir afalagades en acaparar aquell espectacular fenomen artístic: les voltes també cantaven de joia, la pols de les arcades estava quieta, i la música sonava per finestres gòtiques clamant glòria mentre un sens fi de notes queien d’un cel musical.

El cor dels assistents se’ls encongia i se’ls inflava el pit. Els aplaudiments no deixaven de sonar davant tanta bellesa sonora. Sasha feia relliscar els dits sobre les cordes d’aquell benaurat violí, i l’arc feia sortir notes i música  per a fer tremolar, de les venes del jove foc a la intensitat dels acords.  La meravella que sortia d’aquella caixa de fusta manipulada per unes mans que es podrien dir divines.

El piano ajudava i el violí no parava mentre la tarda queia i les llums del capvespre feien un concert irrepetible, a no ser, altre de les mans de Sasha.

Aquella tarda, la frescor del capvespre contrarestava amb la calor d’un dia d’estiu de la Vila Ducal de Montblanc.