El Santuari de la marededéu dels Munts és un santuari situat al cim de la muntanya del seu nom,1.060 m d’alçada, dins del terme municipal de Sant Agustí del Lluçanès (poble que encara  no s’ha adherit a la nova comarca del Lluçanès, com algun altre, i que, per tant, encara pertany a Osona). És un santuari de devoció mariana popular, esmentat ─segons el prevere i historiador Antoni Pladevall─ vers el 1170. L’església va ser totalment renovada a partir del segle XVII.

Amb data de 7 de juny, i sense pluja, decidírem, jo i l’amic Wifred ─muntanyenc experimentat─ a anar al santuari que ja coneixíem, per tal de fer-hi una caminada curta d’un matí, per anar-nos preparant per a noves  excursions de més durada. Situats a la població de Sant Boi de Lluçanès (poble adscrit encara també a Osona), hem iniciat la pujada pel GR3 tal com ens indica un senyal.

El dia  havia estat mig ennuvolat, amb poca fresca.  Els últims xàfecs de pluja descompensats d’aquests dies, que havien caigut sobre un territori sec i escalfat, havien aixecat tot un seguit de boirines que s’arrossegaven pel paisatge, tot i que alguna clariana, entremig de les boires, havia començat a traspuntar uns raigs de sol tímid.

El Vilar de Sant Boi és una de les grans pairalies que vam trobar en la contrada ja en  l’inici del nostre camí. L’esmentat casal ens parla d’una història que data des del segle XII. La família cognominada Vilar, eren  ciutadans honrats des del XVIII i creats cavallers per Carles III a finals d’aquest segle. Entre altres dades, destaca la tercera Guerra Carlina (1872–1875), contesa que comportà que en el Vilar de Sant Boi s’establís una gran impremta militar carlista, com també s’hi establiria el Palau d’Intendència carlina de Catalunya, controlant des d’aquest mas tots els successos de la guerra del  territori català.

El roure de la Senyora o Roure del Vilar és un segon element que es troba al cantó esquerre  del nostre recorregut.  La tradició explica que la senyora Lotgarda de Perdals, de la qual prengué el nom, hi feia ganxet i també hi prenia l’ombra a l’estiu. Estem parlant d’un arbre catalogat com a monumental des del 30 d’agost del 1988, per causa de les seves dimensions i antiguitat (hom creu que pot tenir més de 500 anys). I ja posat altra vegada al camí, a la banda dreta, dalt d’un turonet hi ha el padró o oratori de devoció a Sant Isidre llaurador.

Al cap d’una hora llarga arribem dalt del Santuari de la marededéu dels Munts, amb el seu campanar i l’hostatgeria, tot tancat. El dia enteranyinat ens restà visió del que hauria pogut ser una jornada plena d’una vasta vista sobre el conjunt de diverses comarques a l’horitzó, des del vèrtex geodèsic, punt més alt de l’indret sobre l’orografia que ens envoltava.

Conformats dels resultats, ja que amb el temps no hi podíem fer res i perquè, a fi de comptes l’objectiu havia estat consolidat, ja que es tractava solament de caminar, convençuts d’això, decidírem sense masses presses refer el camí de tornada.