Un dia al mati, vaig aferrar-me a les ales d’una oreneta i vaig volar amb ella, aleshores he volat jugant amb el vent, amb la llum, amb les plomes de la seva cua i el sol naixent.

Des de dalt mirava les llimones del vell llimoner, verdes i grogues també les madures, i al passar entre les branques he vist aquell somni, aquell, que sempre hi és per fer-se realitat, i l’he dit a la oreneta que em deixes baixar, no volia ser pesat , i a la poca estona  l’he vist tornar a volar sense parar, d’ací cap allà, i tornar ..., llavors he pensat  que volia la seva llibertat, les seves revoltes en mig d’un cel net,  que em fessin trastocar, però ella  s’ha enganxat a la cua d’un núvol blanc, que per casualitat feia estada allà  lluny, molt lluny i he pensat si algun dia tornés,  si em voldrà pujar al cel, si voldrà gronxar-me amb les seves filigranes, si em volgués prendre fins a l’infinit... El cert, és que el somni no s’esvaïa.