Basta citar “l’Humor” per passar-ho la mar de bé.

Marianet es va trobar pel carrer amb l’Ibrahim. Havien estat amics des que va arribar del Marroc, si bé últimament  no es trobaven sovint.

- Hola Ibrahim! Què fas tu per aquí? Estàs currant?

- Currant?, Que va, tiu. Aquests polítics pocavergonyes d’avui tenen la culpa de tot. Ens tenen a la misèria.          

- I com ho portes?        

- Doncs malament, estic cobrant l’ajuda familiar.         

- L’ajuda familiar?.- Marianet posant cara dolguda, - Vaja misèria! Amb això no podràs viure. No estaves a l’atur?

- Hi era, però se m’acabat   

- I doncs...

- Doncs si, tiu, malgrat tot, gràcies que faig feines en negre, així puc anar tirant...

A Marianet se li acudeix què podria ajudar a Ibrahim, proporcionant-li feina particular:  - Mira, doncs jo necessito reformar part de la teulada del meu magatzem. Ho podries fer tu, sabent que ets un manetes i que domines l’ofici de paleta.

L’altra assentint, però sense mostrar cap entusiasme, segueix: - Cap problema. A més, et cobraré molt barat, i tu, no fent factura, te estalviaràs IVA. Solament m’hauràs de pagar  trincu-trincu.

- Perfecte, cap problema. Marianet estava content per haver trobar la solució per arreglar la teulada : - Bé, aniré  a l’Ajuntament a demanar el permís d’obres

Ibrahim amb cara d’espant:  - Ni se t’ocorri. Recorda que t’he dit que treballo en negre. A més, qui se’n va a assabentar? Prendre precaucions perquè no es vegi que hi treballo i tot perfecte.

Marianet, perplex per la astuta perspicàcia del Ibrahim, pensà, “n’hi ha que se les saben totes”.

- Ah, doncs molt bé. Podries començar aquesta setmana?.

L’altre rascant-se el cap: - Uf, impossible. Aquesta setmana vaig de viatge amb els nens i la dona a Disneyland, a París, aprofitant un regal de comunió que ens van fer els avis. Però mira, la setmana vinent sense problemes.        

- Val. Et va bé venir a les tardes?             

Ibrahim arrugant el nas: - A les tardes fatal. Els nens surten del col·legi a les quatre i he de recollir-los amb la furgo per portar-los al futbol, o al cinema

- Surten del col·legi a les quatre de la tarda? Com és?.

Ibrahim fa un gest agre amb la boca: - Sí, com que tinc pocs ingressos, l’Autonomia em subvenciona el menjador i les activitats extraescolars, però no hores extres de classe: -Aquests  fills de sa mare de polítics ...       

Marianet: - Per cert, veig que tens la furgoneta nova-.           

- Sí, tiu. Fa una setmana. La utilitzo per les feines d’amagatotis.

De sorpresa en sorpresa, Marianet. - Ah... I com l’has finançat?          

La vaig haver de pagar al comptat, ja que no em donaven crèdits declarant els meus ingressos.

Marianet: - Com la pagares al comptat si no tens ingressos?.

Ibrahim: - Bé, cal fer anar el “magí”. Els pobres ens hem d’espavilar. Doncs mira, senzillament, la vaig comprar a nom del meu sogre que és minusvàlid. Per aquest motiu, li van fer un gran descompte. I com que ell té declarada aquesta xacra, no pago impost de circulació..

- Toma! Quina ganga! Marianet, cansat d’escoltar tanta picaresca, no fos que el Ibrahim l’involucrés en altra dels seus tripijocs, mirà de desviar la conversa: - Per cert, què fas per aquesta zona?. No vius a l’altre banda de la ciutat?        

Ibrahim: És que tinc a la nena petita, la Jasmina, a la  llar d’infants d’aquest barri. És en un centre que ens agradava molt, ja que és molt modern,  els nans mengen millor i està situada en una zona més maca d’on vivim nosaltres.

Marianet, altra vegada sorprès. En el fons, el sorprenien les trampes de l’Ibrahim;  seguí:  - Com has aconseguit per tenir aquesta guarderia?.   

- Doncs el meus sogres viuen en aquest carrer, i a la meva dona l’hi vaig empadronar , simulant que viu amb ells. Gràcies a això i  representant que la  Jasmina viu amb sa mare, vaig poder posar la nena allí

A Marianet ja li ballava el cap, amb tot, encara tingué coratge per preguntar-li: - Com pot ser que la dona estigui empadronada a casa d’ells, si viviu junts en altra zona?

L’altra quasi perdent la paciència: - Sí, tiu. Però com que no estem casats es natural  que “visquem separats” i, a més, perquè la meva dona pogués cobrar l’ajuda de mare soltera i la Jasmina entrés a la guarderia.

Marianet ja no sabia per on tirar, però encara tingué forces per balbucejar: - Mira, encara sort que la teva dona tingui  aquesta ajuda.

- Doncs sí, tiu, sort encara de cobrar el PER.

Ella cobra el PER?. – Marianet sorprès: -Ha treballat al camp? Quan hi va treballar?

L’Ibrahim se’l mirà com qui contempla un toix. Seguí amb aire cansí: - Que va! Ella no té idea de què és l’aixada ni una falç ni menys doblegar l’esquena sobre el terrós, però com que tenim un parent llunya del mateix cognom segon de la dona que viu a Màlaga i té diverses finques agràries, ens va afavorir simulant que la llogava i més encara, que la rescatava de l’atur i tenia tres fills, el parent li va fer un contracte de sis mesos. Nosaltres només vam haver de pagar la Seguretat Social i fer-li un regalet; d’aquesta 
manera, a la meva dona ha tret un any de PER, així podem viure.

- A propòsit ara que parles de viure-, segui Marianet, - Aquests dies, per la tele surten manta de polítics que viuen com a reis

Ibrahim amb el peu a la llinda de la “furgo”: - Sí, noi. Quin fàstic. Aquests polítics són uns pocavergonyes!; S’aprofiten de les nostres suors i, a canvi, porten el país a la ruïna! Mira si en són de malparits: van treure “els puns”, “l’ajuda familiar”, “les antiguitats”,  ara “ens fan pagar  les medicines”, “la Seguretat Social no va de cap manera”, “no hi ha llits als hospitals” i, en canvi, ells aprofiten  tot per treure diners i estafar el poble. Haurien  d’estar tots a la presó! No et sembla?

Marianet: - Molts haurien de ser a la presó.