Fins la Nova Conca ha parat la rotativa una setmana per agafar aire. Valgui un silenci i emocionat record, pel respectat periodista i amic Epi Mestre, que fa un any que ens va deixar.

Sortim cap a l’Aragó, però tenim un ull i orella penjats de les notícies entorn la investidura del govern d’Espanya de què avui per avui, demà ja no sé, Puigdemont, l’home de Waterloo, ha esdevingut un personatge clau.

En el dia a dia i mentre travessem el que abans en dèiem el teló de pana, i ara tot es llimat i polit i la pana s’ha diluït en títols universitaris a dojo i els de la meva edat, que van emigrar a Saragossa i Catalunya. A Tarragona, coneixem i valorem una bona colla, que han treballat i fet calers, per donar educació i refer els pobles dels seus orígens. Visca.

Objectiu del viatge; anar a  Obón, per retrobar-nos amb qui ara fa cinquanta anys, del setembre de 1971 a finals de 1974 va ser en paraules d’avui, la nanny o au-pair de les meves bessones, va venir molt joveneta i per les tardes estudiava a la acadèmia Cisneros.

Va ser una sortida molt emotiva, en què a la trobada va assistir la bessona que tenia vacances. Vam tornar a la comarca coneguda com de les conques mineres, Andorra, Gargallo, Estercuel, i des de allí i per tretze kilòmetres de pista forestal a Obón, de Festa Major com gran part de pobles de Europa, estem en ple ferragosto,que diuen els italians.

Hem passejat pel poble, i hem tornat a fotografiar l’Ajuntament, remodelat i engalanat de Festa Major, amb la bandera de la corona de Aragó, que també es la nostra a Catalunya. Hem visitat casa seva i del seu home, hem vist l’antiga bodega  oberta sota la casa ,a la antigor i avui reconvertida amb fresquera, curulla de productes i conserves del seu hort. Hem dinat tot el grup junts, al bar-restaurant del poble, i damunt no hem pogut ni pagar !

La noia, avui senyora feliçment casada i amb una filla llicenciada en dret, l’hem vist molt positiva i amb un cap ben moblat, demostrant força bellesa interior, que, en definitiva, es la que importa.

Maria Luisa, moltes gràcies per la dedicació, al principi amb ploreres per la distancia, a les bessones, des que van néixer fins als seus tres anys.

Sé que deuria ser difícil, i vull pensar que la experiència et va ajudar a entendre el perquè de tot plegat, i vas acumular coneixements que et van servir, per obrir-te el camí de una vida plena i profitosa.

Com tants, ha fet el rodamon i ha tornat al born, i ara ja jubilada, viu entre Saragossa i Obón, on va néixer i demostra principal preferència.

Vam aprofitar el pas per Calaceit, per saludar la saga familiar de la Fonda Alcalà, doncs els anys que vam caçar a l’Aragó hi paràvem sovint. Amb el pare nascut el 1914, vam tenir moltes xerrades entorn de la guerra incivil nostre. El fill, de mitja edat, és el factòtum de la remodelada Fonda Alcalà, i em sembla que el relleu generacional segueix en marxa.

Per allí hi va passar Josep Mª Espinàs, el 1995, i practicant allò que en Josep Pla valorava tant; la literatura de la observació. Va fer un nou llibre titulat a peu pel Matarranya.

Aquest poble , almenys els allí nascuts, parlen encara el català .Forma part de  quan ”la franja”, de uns quaranta kilòmetres de profunditat i uns cent de llargada, que al segle dinou i amb el muntatge espanyol de les províncies, van arrabassar de Catalunya i van passar al Aragó i país valencià...Com sempre, Espanya anant reduint físicament Catalunya i procurant que es perdi la seva identitat i llengua.

Però tampoc, de moment, se’n surten en la seva, doncs la televisió en català, i la acceptació de la seva pròpia identitat com a crèdit cultural, la llengua d’aquests pobles, transmesa de generació en generació, segueix força viva, com hem pogut comprovar en la xerrada a la Fonda Alcalà i donant tombs pel poble.

I Tornem a casa.

I tornem a casa. En el dia a dia de la premsa, ràdio, televisió i xarxes socials anem anotant algunes perles que anem deixant per ordre d’aparició i fins el diumenge dia 20, que enviem l’article a galeres.

* Vox surt de les entranyes del imperialisme castellà; tres segles de rancúnies i de histories i les nostàlgies de unes regions que van ser conquistadores i ara estan en declivi econòmic, democràtic i històric. Són els de la interpretació feudal de la Constitució, que han fet els jutges i polítics a ells vinculats.

* Cada cop que l’Estat ha intentat excloure Catalunya del joc polític, el Rei ho ha pagat car. Catalunya ja ha enviat els Borbons dues vegades al exili.

* Sense els vots de Catalunya, Espanya seria avui del PP i Vox, i Feijóo podria estar manant ; ves si ens han de tenir enuig i indignació.

*  Enorme despit dels mitjans i judicatura afins, pels resultats electorals i el paper central de Carles Puigdemont a l’hora de complementar majories parlamentàries al congrés espanyol.

Exemple el de Concha Espejel, la jutgessa que va estar de pas pel jutjat de Valls i l’Audiència de Tarragona, casada amb un coronel de la guardià civil. A Valls, el vaig conèixer de capità. Doncs ha aprofitat el dos a u de la sala de vacances,-dos jutges conservadors i un progressista- per no admetre a tràmit un recurs d’empar de Puigdemont, al Tribunal Constitucional; menys, manco ,que els propis fiscals diuen que pensen apel·lar la decisió.

Els dirigents i periodistes afins sempre donen la nostra causa catalana per morta abans d’hora, començant pel flamant comissari europeu, el botifler Borrell, que ja considerava “desinfectada Catalunya”

Felip V ja va donar per acabada la nació catalana el 1714, i amb tres-cents anys de una sistemàtica política de neteja identitària, sembla ser que molt poca cosa han aconseguit.

Al segle XX, ho van intentar dos dictadures; la de Primo de Rivera i la de Francisco Franco. Aquest per a molts ,el colpista per excel·lència, a l’arribar a Catalunya el 1939, va dir que havia acabat amb el problema català.

I al s. XXI, especialment després del u d’octubre de 2017, l’aparell repressiu de les espanyes va atacar per terra, mar i aire i ens ha deixat desconcertats, per la brutalitat i un xic  fragmentats i ens ha dedicat tot tipus de menyspreu i menysteniment, com si no entenguessin que el nostre sentiment identitari no té res a veure amb el seu, que també lògicament existeix i és molt respectable; a excepció que amb l’excusa de la unitat nacional, vulguin arrabassar els drets identitaris de les altres nacions.

El cas mes rellevant ha sigut el del president Puigdemont, que l’han volgut reduir a una espècie de esperpent grotesc i irrellevant. I ara el home més perseguit per l’estat espanyol, no tan sols ha deixat de ser irrellevant, sinó que pot ser el salvavides de la espanya “roja”, que al igual que la dreta i extrema dreta, l’han amenaçat, perseguit i menystingut.

Fins Zapatero, antic President i del PSOE, ha dit que sense Puigdemont no hi ha solució, o Puigdemont forma part de la solució.

I ara, la presidenta del Congrés serà Francina Armengol, expresidenta de la generalitat de les Illes Balears i, a més de progressista, defensora de la llengua catalana i de les plurinacionalitats, aquestes, encara que sigui amb la boca petita, com fins ara fa el PSOE.

Ja en seguirem parlant, perquè el dia a dia va per llarg i ara a Lilla comença la setmana de la Festa Major, que va arrancar cum laude amb el concert de la nostra Coral.