Oblidar és igual que perdre de vista o no pensar-hi més; potser de manera volguda o per manca de memòria. No fa massa, l’historiador J. M. Solé Sabaté, en l’apartat Tribuna d’El Punt Avui, en un article, parlant de les terres que reguen el canal d’Urgell, reblava entre altres consideracions de vital importància, referides a l’evolució substancial dels seus conreus i territori, que la ignorància de Catalunya vers la plana de Ponent era feridora i dolia molt, per ser la gran oblidada. Oblidada, no tan sols per part de les zones urbanes, sinó també per part de les administracions de tot color.

En la Serralada del Prelitoral, que divideix les comarques d’Osona i Vallès Oriental i Occidental, en una de les poques masies que encara resten en peu, resisteixen i sostenen el territori de manera gens fàcil; a vegades, a batzegades i ensopegades, tant amb els cereals com al sector ramader sota les exigències fiscals d’una administració poc comprensiva o poc competent. Una venerable pagesa, amb prou història de penalitats del sector per explicar, s’exclamava de l’oblit que vivien i la falta de solidaritat de la gent, tant de la població en general com de la mateixa administració.

En la part del sector pirinenc de Cerdanya, on en punts de la muntanya axial i no tan axial, tradicionalment zona de pastura de remats, tant de vacum, oví o cavallar, ara, fa alguns anys, la situació se’ls ha complicat amb la proliferació de senglars que els desballesten els corrals elèctrics on tenen tancades les ovelles, fet que incrementen les despeses, i amb la reintroducció de nous ungulats, com el cérvol, l’isard i el cabirol entre altres, per practicar-hi un turisme rendible de caça. Una activitat que, està preocupant als ramaders de la zona, per haver-hi àrees acotades de reserva per la supervivència dels cérvols en detriment dels remats domèstics, després de ramaders que de temps han tingut bona cura de prats amb excel·lents herbes.

En contrades del Berguedà i el Ripollès, la proliferació de població de cérvols s’ha vist augmentada on la Unió de Pagesos posava de manifest, amb data de 9 de març d’enguany, a Regió 7, que la situació començava a ser preocupant, ja que un cérvol menja el mateix que una vaca. Els ramaders se’n queixen molt, a banda que aquests animals estaven fora de control sanitari. Mentrestant, per part de l’administració, es responia de manera protocol·lària –segons dades del mateix rotatiu- que no hi havia conflicte, però sí una competència addicional directa entre els ramats domèstics i els salvatges.

Alguna cosa falla, en el tema de la pagesia i les seves dificultats tan denunciades amb el temps, pels mitjans. No és un tema nou, sinó un tema de falta de recursos que ajudin el sector. Cal reclamar a la Generalitat una cura especial per un territori cabdal, referint-se a les terres del canal d’Urgell -explicitava el nostre historiador-, només que sigui igual com en altres territoris, ja sigui a les zones turístiques de costa o de muntanya.

Es tracta d’una reclamació amb tota regla, per tal d’aportar-hi solucions equànimes, no tan sols en el sector agrícola, sinó també en el ramader, amb la reintroducció de noves espècies, d’una vegada per totes.