Semblen dues paraules rares per començar un article. M’hauré d’explicar.

Començarem pel campament de Castillejos, i els cursos de milícies universitàries dels anys 1966 i 1967. Vivíem en tendes de campanya de 6 a 8 per tenda. A la meva tenda i al “xarnaque” del costat hi tenia Antonio Salinas Casado, que va ser durant tretze anys el fiscal en cap anticorrupció d’Espanya, nomenat per José Maria Aznar, i va continuar amb José Luis Zapatero i Mariano Rajoy. Avui està jubilat, però el seu relleu generacional són tres fills: dos noies fiscals i un mascle advocat a Madrid.

I dins de la companyia i en una altra tenda hi habitava Juan Antonio Xiol Ríos, nascut a Barcelona el 24 de setembre de 1946. El 1971 es va iniciar en la carrera judicial com a jutge d’entrada a Cervera, després Terrassa, St. Feliu de Llobregat, Bilbao, Barcelona, Madrid, i el 1987 ja està al Tribunal Suprem, a la sala contenciosa administrativa.

Amb vint anys a les venes, estàvem trescant pels entorns de la Mussara, al terme municipal de l’Arbolí, a prop les muntanyes de Prades. Cada dissabte al matí ens examinàvem asseguts damunt d’una fusta que portàvem cadascú, que era part del “xarnaque”, on anava el matalàs al damunt. Era a la plaça d’armes sota un sol abrasador, i durant més o menys una hora escrivint les contestes. Si suspenies l’examen no podies sortir de cap de setmana.

Nos vaig demanar ser carter, tenia l’obligació d’anar a buscar i classificar el correu de la companyia, més o menys d’un centenar de companys, i repartir-lo per les tendes. Així doncs, el carter era un personatge conegut i buscat; i la feina sobrevinguda tenia l’avantatge de deslliurar-te de guàrdies i d’anar a menjar al segon torn; als menjadors s’hi encabien de tres a quatre-cents soldats al primer torn, i al segon érem vint o trenta. Així, aprovant els exàmens vaig sortir tots els camps de setmana, i amb la sort de viure a Tarragona, davant dels que marxaven amb autobusos cap a l’Aragó, Navarra, el País Basc i resta de Catalunya, sobretot Barcelona.

Xiol Ríos el veia a diari. Nascut i feta la llicenciatura a Barcelona, però, almenys en aquella època, sempre parlava castellà. I a l’acabar el segon any de milícies, el van considerar el número u de la promoció, i en l’acte final, tots formats a la plaça d’armes, el capità general de Catalunya li va entregar el sable d’alferes de complement.

Nos, potser perquè no varen intuir uns valors militars massa definits, em vaig quedar de sergent, o sigui sotsoficial; no deurien anar massa desencaminats.

Doncs Xiol ja està a la vicepresidència del Tribunal Constitucional, i potser la seva influència a l’hora de la possible investidura del nou govern sigui, i per motius molt dispars, tant o més transcendent que la de Puigdemont.

Diuen d’ell que és savi, recte i vanitós. És de tendència progressista i ja ha discrepat contra els càstigs, que considera desproporcionats del delicte de sedició, i també ho va fer contra la legalitat de la destitució del president Torra.

Xiol diu que l’amnistia que es reclama per part dels indepes catalans cap perfectament dins la Constitució.

Considera que el problema no és jurídic, sinó polític, i que no infringeix cap article de la carta magna. Xiol diu que la llei d’amnistia espanyola és del 1977, i ha estat considerada compatible amb els principis constitucionals, i la Constitució diu que les lleis anteriors que siguin contràries al text queden derogades, però puntualitza que mai s’ha considerat que sigui el cas de la d’amnistia, afegeix que el Constitucional ha acceptat tàcitament la constitucionalitat de l’amnistia, i remata que l’ha aplicat una munió de vegades.

És veritat que potser no queda prou clar, però diu que el Parlament —es deu referir al Congrés i Senat— té un poder omnímode per regular qualsevol matèria, sempre que no infringeixi un principi constitucional.

Rebla Xiol que el pas previ és aprovar la llei orgànica que concreti l’amnistia que es pretén, i una vegada aprovada la llei orgànica, si demanen la intervenció del Constitucional, que és segur que faran els que no hi estiguin d’acord, si està ben matisat el contingut del text no tenen per què negar-se, i torna a recordar que el problema és polític.

Ves per on les coses poden canviar, doncs, potser la futura sentència es podria dictar amb majoria progressista de magistrats, i el que abans era negre, potser ara serà blanc o gris.

Pel que veig totes les decisions, tant a les urnes com en la seva última interpretació, van més justes que un pany de cop, no obstant dir tots que els qui guanyen són ells.

Acabo. Si el 1977, mort el dictador Franco, es va concedir una amnistia general relacionada amb el cop d’estat i els atropellaments de més de quaranta anys en què es parla d’un milió de morts, segons l’escriptor Gironella, i escrit en temps en què el dictador encara manava, ara no es pot aconseguir una amnistia general pels fets de l’U d’Octubre?

Hi estava involucrada més de la meitat dels votants de Catalunya, i el mini-cop d’estat no va ni existir, perquè el que va passar és que el Parlament va donar llum verda al Govern per proclamar la independència, però el Govern ho va suspendre. I tot sense cap mort i una violència absolutament ridícula, si la comparem amb el desgavell del 18 de juliol de 1936.

I quina casualitat que els que neguen la nostra amnistia són els beneficiaris de la seva, que podria incloure mils de crims i quaranta anys de dictadura de dreta i extrema dreta.

Doncs, no és això, companys, no és això. El problema de fons és el de la divisió històrica de les dues Espanyes, i cada vegada que algun d’ells truca a la nostra porta catalana, ens ham de preguntar: què volen aquesta gent?