Els analistes assenyalen que la llei d’amnistia de 1977 no va estar ni ha estat mai derogada i encara és vigent, i que va servir per eliminar sobretot els possibles delictes comesos pel règim franquista. A tall de recordatori, fem memòria en l’espai de la Transició Democràtica sobre els assassinats que hi hagueren a Montejurra el 1976, els de Vitòria del mateix any i d’altres, en què s’obligà a viure víctimes i botxins arran de l’amnistia.

Indult o a amnistia són dos conceptes diferents, que, al meu entendre, no tenen res a veure l’un amb l’altre. L’amnistia és una llei orgànica que emana del poder legislatiu (el poder legislatiu, des de les Corts constituents, esdevé el lloc on s’aproven les lleis per les quals es regeix un estat). L’amnistia esborra el delicte, el deixa sense existència, és a dir, no ha existit. Dit d’una altra manera, no hi ha res a perdonar, perquè sense delicte no hi ha pena.

En canvi, l’indult reconeix que ha existit un delicte, però es perdona la pena. L’indult manté els antecedents penals del qui ha estat condemnat. És la situació d’indult en què es troben els líders polítics del procés independentista català que foren sentenciats i després indultats i, per això, encara es troben dins els  paràmetres del que suposa un indult.

Els experts ens diuen que el principal argument dels qui neguen l’amnistia és degut que la Constitució prohibeix de manera expressa en el seu article 62 els indults generals i equiparen de manera errònia, o potser interessada, els efectes de l’indult general amb als de l’amnistia. Res a veure, els uns amb els altres, pel que podem entendre.

La situació dels indults dels polítics independentistes podria estar resolta només per una qüestió de voluntat política, si se’ls  apliqués una amnistia. Tot dependrà de les negociacions que es portin entre partits sobiranistes i els acords amb el interessats a accedir a la presidència del govern d’Espanya. Si s’admet una amnistia, podria resoldre molt. La dificultat pot sorgir amb el tema del dret a l’autodeterminació,  per la no acceptació del PSOE.

Ara bé, caldria aprofitar la conjuntura, per part de Junts i ERC, per tal de solucionar altres problemes estructurals en relació amb Catalunya, molt parlats i gens resolts, com el dèficit fiscal, la falta d’inversió en les infraestructures, el traspàs de competències en el marc ferroviari o l’aeroportuari. Ara és una bona hora, mentre no surti elegit com a president Alberto Jerónimo Feijóo, del PP, per tal de veure amb claredat que Sánchez posi d’una vegada per totes sobre la taula quina és l’oferta real, i no fictícia, per a Catalunya.