Del passat, qui en sap? En sap aquell que n’ha volgut saber, em deia un avi de ja fa temps. Una veïna de Caldes de Montbui, nascuda fa vuitanta anys a Rocabruna (territori pirinenc de l’Alta Garrotxa i a la vegada amb frontera amb França), població adherida a la vila de Camprodon (Ripollès), m’explicava històries d’allà. I posant èmfasi en el tema em deia que, en temps de la seva infantesa, en aquest llogarret de muntanya pirinenca la gent les passava magres i la misèria els embolcallava, de tal manera que no es podien guanyar la vida amb la terra, i per aquest fet es veien obligats a fer de contrabandistes.

Què era un contrabandista? Eren aquelles persones que passaven mercaderies d’una banda a l’altra de la frontera francesa i espanyola sense pagar impostos. Allò era un delicte i estava penat per la llei. Els carrabiners, si les agafaven, les tancaven a la presó, tot i que de vegades feien la vista grossa. 

Esteve Puigmal (Beget,1923 - Olot, 1990) fou un autodidacte d’obres literàries costumistes del territori. La vida rural a la comarca de la Garrotxa en seria una, com a coautor. Obra guardonada vers el 1980 amb el III Premi Mancomunitat de la Garrotxa, en un apartat amb el títol “Els nostres pobles en l’època del fajol”, el nostre autor escrivia de manera expressa de Beget i, entre altres coses, parlava dels contrabandistes.

Explicava a criteri seu que de contrabandistes, a Beget, n’hi havia molts, i al mateix temps aclaria i no s’estava de dir que no era gent de mala vida, sinó gent honrada. Prosseguint la seva nota informativa deia que, per la guerra europea —ens fa pensar que, per l’edat que tenia l’autor, es tractava de la Segona Guerra Mundial (1939-1945)—, els pagesos de l’Alta Garrotxa solien anar al poble francès de la Manera (a la comarca fronterera del Vallespir) a portar un sac de quaranta quilos de sal a l’esquena, per tal de guanyar quatre rals. 

I afegia que, mentrestant, el govern (referint-se a l’Estat espanyol) passava cap a França, amb tot i la misèria que escruixia el nostre país, trens carregats de mules i altre bestiar. Consultant aquesta dada, amb els experts, se m’especifica que això podia passar de manera molt puntual, ja que el país estava en plena penúria.

Hi havia qui deia que els contrabandistes del país eren d’estar per casa i que solien nodrir un seguit de famílies del territori necessitades de matèries de primeres necessitats. Tal seria el cas d’un familiar de la meva veïna que, pel cantó de Rocabruna, fins i tot li havien portat llana per tal de poder fer mitjons per al fred hivernal d’aquelles terres.

L’Esteve, parlant de la postguerra civil, deia que es va prohibir de vendre carn de la província de Girona a la de Barcelona; automàticament, la divisió que partia les dues províncies es convertí com en una frontera i tot seguit del pla d’Olot sorgiren nous contrabandistes per tal de passar bestiar d’aquell cantó cap a les comarques de Barcelona, fins que es tragueren les barreres i el bestiar es va poder vendre lliurament; fou una manera de fer desaparèixer aquell contraban.

Però, un altre factor decisiu intervingué en aquest fet, en general, que feu que desaparegués aquella manera de fer el contrabandista d’aquestes terres, i fou que la gent les va abandonar, a la recerca de millor vida. A tall d’exemple, Beget a principi del segle XX tenia uns mil dos-cents habitants. L’última dada aconseguida fou que hi hagué una davallada demogràfica en picat, ja que amb data de 2005, trobem que restaven a l’indret vint-i cinc habitants. Avui el lloc s’ha convertit en una zona de turisme de segones residències.