S’ha acabat l’agost i els que estem en edat d’instruir-nos tornem al treball, a l’estudi o a les belles arts, però és bo que ho fem amb ganes d’aprendre i esforçant-se quan cal.

Pensem que la societat ja està generada d’abans de nosaltres, ja ha passat per les mans dels que estem jubilats i ara estan entrant els joves, més accelerats, com nosaltres ho érem abans.

Hi ha qui diu que els joves d’ara no s’esforcen tant com els de abans, però això no és nou, ja es deia en temps d’Aristòtil, Plató i els seus deixebles, i a la Xina de Confuci.

Diuen els pedagogs que per saber el que vols en el futur, has d’aprendre a conèixer el que no vols. I això només arriba a base d’experiència i temps.

El que no volem s’observa a diari i queda reflectit a les papereres de la història universal.

Així, i a mesura que la misèria s’apoderava de les cases, es va anar deixant la pagesia, d’això en fa un segle llarg, i els pobles es van buidar i l’emigració, ara a gran escala, ho ha remogut tot.

També el que no volem, almenys un tipus de catalans en els quals em considero inclòs, és que l’Estat espanyol ens vulgui més espanyols que catalans i ja portin segles amb retallades físiques i psíquiques de nosaltres i el nostre terreny: 1640, la Catalunya Nord; 1714 i el Decret de Nova Planta; 1835, l’invent de les províncies i la retallada coneguda com “la Franja”, de parla catalana, repartida entre l’Aragó i el País Valencià; 1923, dictadura de Primo de Rivera; 1936, cop de estat del gran rebel; 1939, dictadura de Franco; 2017, ?...

Bé, que es notin els nostres sentiments i trets identitaris, així com a Vox se li noten els seus.

Seguint amb el tema, tots hem pensat que la generació posterior a la nostra és pitjor, i no obstant els avenços són evidents.

Tots hem passat per la cultura de l’esforç, i sabem que les contrarietats tendeixen a estimular la intel·ligència i obliguen a espavilar-te i superar-te, i mirant de treure el màxim suc de la nostra ment.

Ara, amb una setmana de diferencia, han marxat a treballar i a estudiar lluny dos joves que valoro, aprecio i segueixo. Un a treballar a Àustria, amb intenció d’aprendre i treballar, a més de perfeccionar l’anglès i l’alemany, a sumar-los al català i al castellà.

I l’altre ha tornat a Moscou per seguir amb els seus estudis superiors de música. El xicot ja és ben conegut a Montblanc pels seus concerts de violí i piano, i Núria Gascón li va fer un interviu a Nova Conca el 25 del mes passat, una entrevista deliciosa, fonamentalment per la profunditat de les respostes. Pensem que és un noi de 14 anys, i si es llegeix o rellegeix es ressalta dins la cultura de l’esforç, de la qual diu, entre d’altres, les següents adveracions:

El que es necessita és disciplina i exigència, i si no es donen aquests dos requisits, és que no es tenen ganes de fer bé la feina, i a més a més rebla que és una falta de respecte i una burla cap al teu professor, per molt dur que soni.

També diu que li agradaria veure al seu país, que per a ell és Catalunya, que els joves es preocupessin mes per estudiar i per preservar els valors ètics, i que fossin més respectuosos amb l’art... Tot això i més en boca d’un jove de catorze anys. Cum laude.

Repassem, de la mà de Francesc Torralba, autor d’una munió de llibres de filosofia i ètica, el següent:

L’esforç no sedueix, però segueix sent necessari i molts cops imprescindible.

Molts cops demanem ajuda als altres abans de fer un esforç personal, i això ens fa immadurs, dependents, i ens pren autonomia. (Que es el que li passa a aquest vell articulista amb els botonets elèctrics d’últimes generacions.)

L’esforç requereix treball físic o psíquic, que deixa el pòsit de trobar-te be amb tu mateix, que és una forma de lluitar per la teva felicitat, i moltes vegades també dels altres que t’envolten.