“No vens mai”, em comentava una veïna del meu poble de naixença, Centelles. “Feia  temps que no et vèiem”, apuntava una altra. El cas és que, amb les esmentades persones, feia molts anys que ja no coincidíem en res, per moltes vegades que hagués anat al lloc. Això, en canvi, no passava amb els meus germans, la resta de família i altres amics que sempre tingueren motius de trobada.

L’Isidoro me’l vaig trobar anant pel carrer del meu poble, per uns afers que m’havien portat allà. Ell anava pel carrer distret i jo el vaig escometre amb una salutació, de manera esporàdica, cosa que el va agafar per sorpresa, i em respongué: 

—Ostres, Campàs, quant de temps que ha passat, qui ho havia de dir —em digué tot meravellat.

L’Isidoro era fill d’emigrants andalusos que van arribar a Centelles entre els anys cinquanta i seixanta i es van anar integrant en la població. Recordo que els seus pares es van anar construint una casa amb dificultats, dedicant-hi molt de temps, a hores perdudes.

En Joan, de ben petit, perdé pare i mare, i tingué la sort que se l’afillaren uns seus oncles, tant ell com la seva germana. No fa gaire, sortint d’una eucaristia d’aniversari a l’església parroquial de Centelles, en sufragi d’un familiar, ens vam trobar. Feia molt de temps que tampoc no ens vèiem i, en la conversa que tinguérem, em va sorprendre en comunicar-me amb una gran pena que la seva germana havia mort de manera sobtada a causa d’un ictus al bell mig del carrer, mentre parlava amb ella.

“Tu ets gran”, em deia en Josep Musach, “i jo, ja soc vell”. Josep Musach, en el llindar dels noranta anys o ja passats, fou pintor de Centelles en èpoques passades; home versat, tant en el vessant artesà com artística. Els anys i la llunyania havien esborrat la nostra relació, però el temps, que no passa en va, i la casualitat, feren possible un retrobament. Musach era fill d’una reconeguda nissaga de pintors artesans centellencs, a banda de la seva projecció artística i la de professor en les arts plàstiques a l’institut de secundària de Centelles. La seva trajectòria de pintor de quadres havia estat acreditada amb la consecució de premis.

Amb en Francesc, fill de Sant Martí de Centelles, avui jubilat de professor d’ESO i batxillerat, ens vam trobar després d’algun temps sense saber res l’un de l’altre. El fet és que, imbuïts per l’ambient de sequera d’aquests dies, alarmats per manca de pluja, la trobada ens va suggerir una conversa peculiar per tal de parlar sobre el tema de l’aigua, concretament de la factura de l’aigua d’alguns ajuntaments, i de retop, com aquell que no diu res, férem esment, amb preocupació, de la Diada de l’11 de setembre d’enguany, que se’ns acostava.