La professora i lingüista per excel·lència de la nostra llengua catalana ens ha deixat als 68 anys.

Tot ha anat molt ràpid; un mal dolent que es deia abans, i molt agressiu, la va deixar amb dos mesos de propina, que ha aprofitat per anar-se acomiadant amb articles carregats d’humanitat, i intentant deixar en bones mans els projectes que tenia començats.

Era professora de lingüística a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, i una gran coneixedora de la diversitat lingüística mundial. Feia de factòtum del GELA, Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades.

Va dedicar gran part de la seva vida a l’estudi de llengües amenaçades i els fenòmens de les migracions lingüístiques. Diu que la relació entre les llengües autòctones i les que del poder acaben fent desaparèixer les llengües autòctones.

Això nos,ho tinc clar, i ja fa anys vaig descobrir la Junyent, respecte a les explicacions de la forma i mode en què es va debilitar, ja fa mes de cinquanta anys, la parla catalana de la Catalunya Nord, que estan sota el poder de l’estat francès.

Nos, en temps de Franco, no vaig patir mai per la llengua catalana, es parlava i era la majoritària a tot arreu, menys a les administracions publiques, on estava simplement prohibida.

Va ser mort el dictador i arribada l’explosió democràtica, amb les manifestacions de catalanitat dels partits de casa nostra, que vaig pensar que la llengua es redreçava per sempre.

Va venir la immersió lingüística i quan els catalanòfobs van intuir els avenços, els que tenien el poder a Espanya van matxucar el català sempre que van poder, però això ja fa tres-cents anys que l’estat espanyol ho fa.

Però l’últim que em pensava: viure per veure que serien els fills de la immersió, o sigui la generació dels nostres nets, els que amb l’ajuda fonamental del boom migratori, sobretot els sud-americans, que acostumen a ignorar la existència del català, serien els que es posarien a parlar en castellà entre ells... l’excusa: fem el mateix que vosaltres vau fer en temps de Franco; a l’escola era obligatori el castellà i al carrer parlàveu en català; doncs per a nosaltres el català es la llengua de la escola, i al carrer, parlem en castellà.

Sort de la Junyent i la seva escola. Fa temps, als anys noranta, creia que exagerava, quan avisava que a les escoles es feien les coses mal fetes i els seus diagnòstics eren preocupants.

Olorava i notava amb el català els mateixos signes preocupants que havia observat amb altres llengües minoritàries, i que havien acabat sent residuals.

És autora del llibre col·lectiu Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou.

Tenia passió pel català i la cultura catalana. La seva recepta per millorar la salut del català és aparentment fàcil: que s’utilitzi sempre a casa nostra i que es transmeti són les dues garanties per a la pervivència de la llengua.

Va ser molt crítica amb el llenguatge inclusiu, aquell que parla de tots, totes i totis, i va ser acusada fins d’antifeminista, però aquestes figues són d’un altre paner, i per si soles ja mereixen un altre article, ja que el rerefons és d’ignorància lingüística i gramatical, i de moment no em ve de gust esbandir.

Ara, si tira endavant la investidura, tindrem, més per oportunitat de la negociació que per convicció dels que manen, el català al Congrés i podria ser que al Parlament d’Europa. La Junyent diria que és una bona oportunitat de fer-se present la nostra llengua, ja que segons el grau cultural, fora de casa nostra molta gent, pobles i nacions en desconeixen l’existència.

En fi, el dia de la notícia del seu traspàs, vaig tornar a rellegir planes del seu últim llibre, El català depèn de tu, i ara més que mai, perquè la llengua veïna és vint vegades més potent que la nostra.

Hem, i d’una manera calmada, sàvia i concisa, per utilitzar paraules de la Carme, ara més que mai, parlar-lo d’entrada a tot arreu, i si l’interlocutor parla una altra llengua però ens entén, hem de fer la resistència passiva que calgui. I si convé, traduir la paraula o frase que veritablement no entengui i prou. I prou vol dir no caure en el parany de passar-se a la llengua més poderosa.

També recordarem que estava en possessió de la Creu de Sant Jordi.

Sí, des de els anys 90 que profetitza el perill i la gravetat del català, i des de l’hospital, tolida, encara va dir i escriure: “L’atenció als CAPs i als hospitals en català no sempre està garantida. Aquest és un dels àmbits en què l’administració sí que hi té alguna cosa a dir, perquè hauria de garantir el dret dels catalans a ser atesos en la seva llengua i a casa seva”. 

El conseller de torn ara a la seva mort ha admès que l’atenció sanitària en català és un dret que no sempre es compleix.

Espero, si algun dia traspasso, que aquest dret sigui sent preferent, encara que dominant el serbocroat, com saben els meus amics, puc aconseguir, si em volen fer bullying lingüístic, que no m’entengui ni Déu.