Vaig animar-me i m’enfilo cap el mar, el dia és preciós, una mica d’aire però un dia de catàleg; me’n vaig a la platja. Arribat allí, amb sort trobo una ombra per deixar-hi el cotxe, perfecte! Trastets i tovallola a l’esquena i a buscar un bon lloc, i allí està, separat d’altres persones i al costat d’un rus, per parlar suposo, és com un armari mirall de dos per dos que es rebolcava per la sorra, com si alguna cosa li piqués a l’esquena; serien els pèls entortolligats que l’aïllaven del fred i de la calor sense cap mena de tovallola, i de cop i volta agafa el telèfon i comença a parlar i riure a crits, com si es trobés a l’altra part de la línia de telèfon, i així una bona estona.

A la poca estona, mentre el rus altre xerrava, tres noies de mitjana edat s’aposenten darrere meu i comencen a parlar, els noto l’accent argentí, i al poc també una d’elles agafa el seu pot de mate i comença a beure.

Fins aquí, suportable, però al parlar amb veu alta per veure qui tenia més raó, i a un ritme frenètic imparable, paro orella.

A la fi em dedico a escoltar les onades i el seu so, mirar la mar, amb les moltes tonalitats de blaus que ofereix avui, i penso com de gran que és.

Al cap de poc una família de francesos amb tres nenes petites, més al darrere planten el campament de para-sols, tovalloles, joguines, bosses i altres jocs per entretenir la canalla. De cop fa una ventada tan forta que el cel s’omple de para-sols volant i rodolant per damunt de la gent i de l’arena de la platja, semblava una carrera de windsurf.

I així passo un matí de diumenge, mentre el sol feia la seva feina torrant a tothom, i el vent netejava l’atmosfera de pols i altres fums, inclús els dels polítics, que no acaben de saber quin és el seu lloc, servir la societat, i no s’entenen.

La urbanització del costat ha de tenir problemes, un grupet de residents s’han apropat a l’arena i mentre se’ls rentaven els peus, posaven damunt la sorra els ensurts de viure en comunitat.