M’agraden aquests dies sense cap núvol al cel, intentar endevinar la immensitat d’aquest espai sense cap punt de referència, al primer cop de vista, plorar d’emoció al saber que és infinit, i que nosaltres estem i som en un gra de sorra, en una platja sense fi, i sembla que som els amos, i en realitat no som ni l’ombra de la punta de la banya d’un cargolí, en un dia núvol.

També fa molta falta que plogui, i vinguin núvols d’on vinguin seran benvinguts, negres carregats d’humitat, i boires plenes d’aigua, que cantin els barrancs i rieres, que tornin a rajar les fonts, que els pantans se sobreïxin, i el arbres no tinguin set.

Dic tot això perquè poden vindre sense por totes aquestes nuvolades, que ací estaran ben tractades, les mimarem i tractarem bé, traurem els paraigües, que per a això hi són, els impermeables i les botes d’aigua; “Cantarem sota la pluja”, com en la pel·lícula que es va estrenar el mateix any en què vaig néixer, i jugarem amb la Debbie Reynolds i el Gene Kelly, i xafarem els tolls, i serem feliços com quan érem petits.