El 2019 vaig fer un dietari del que escrivia cada dia que es va acabar convertint en el meu primer llibre, de 500 planes.

Vaig pensar “si puc escriure una plana i escaig diària, que ha requerit un cert esforç, podria fer un article setmanal d’aquesta llargada, i l’esforç seria menor, i a més d’escriure, que m’agrada i diverteix, també, jubilat profund, trauria més temps per fer altres coses que també em fan plaer.

Així, amb aquest profund raonament, ja fa tres anys que em deixen escriure a Nova Conca, i no m’he passat a les xarxes socials, ni faig de youtuber, ni faig anar el TikTok, perquè escrivint a la premsa escrita he fet realitat el somni de jove, quan m’emmirallava en els escrits i les firmes dels pocs de què en aquells temps es podia gaudir, amb la minsa, quan no inexistent, premsa catalana de l’època. Parlo dels temps de la dictadura.

Doncs bé, per la Diada encara em vaig atrevir a anar a Barcelona amb autobús, sortint de Montblanc. Crec que soc bastant viatjat, però no m’havia instal·lat mai en un autobús de setanta places més la del xofer, de moment, perquè suposo que no passaran gaires dècades que els veuran circular sense conductor.

Setanta places, còmode, ben condicionat; però la professionalitat d’aquests conductors hauria de ser tant o més exigent que per pilotar avions. El risc és màxim; a la tornada, dilluns, d’un pont i en direcció a Lleida, i de nit, es pot agafar per tornar a Barcelona un carril contra direcció de l’antiga autopista, només separada per pilones portàtils; ja sabeu, el que es veu cada cap de setmana per l’entrada o sortida de Barcelona. Vaig estar fixant-m’hi: el bus a noranta/cent per hora pel seu carril, de nit i creuant-se a un metre de distància, els cotxes que venien de cara, i els que avançaven quan el carril ho permetia. Impressionant, semblant a, com diuen, es condueix al Japó, que passen a centímetres l’un del altre.

Arribats a Barcelona, vaig passar de les quatre columnes i vàrem anar un grupet directament a la plaça Espanya, rebatejada per a l’ocasió com de l’U d’Octubre —mira, igual que Franco, que també celebrava l’ u d’octubre, i al principi era festa “nacional”: l’exaltació de Franco a la “jefatura” del Estat.

Va fer força patxoca, i el múscul envellit estava al peu del canó i també es veia jovenalla abundant. A més, celebràvem el dècim aniversari de la gran diada del 2013, en què ens vam donar les mans des de Portbou, a la ratlla de França, fins al final del terme d’Alcanar, a tocar de Vinaròs, ja del País Valencià. I Lluís Llach també hi era, com fa deu anys, i ens va obsequiar amb un vibrant parlament que semblava formar part dels seus recitals.

Bé, els organitzadors van parlar de vuit-centes mil persones; nos ho deixaré en un camp del Barça, dels que fan goig, per columna. Recordem les columnes: Llengua, Llibertat, País i Sobirania.

Ara, la dreta i extrema dreta espanyola es mobilitzaran comandats per Aznar, el guerrer espanyol, contra la presumpta possibilitat d’amnistiar els que van posar les urnes de l’U d’Octubre. Em sembla bé, i afegeixo el raonament que vaig fer entorn la Diada del 2019 i que es va recollir a la pàgina 381 del meu dietari. Diu:

“No obstant, si de vuit milions de catalans n’acudeixen sis-cents mil, els espanyols que reivindiquin, com faran ara a Madrid el 24 de setembre i el 8 de octubre a Barcelona, el seu diguem-ne estat, més nació, més raça, i com que es pressuposa que són tres vegades vuit milions, ho sigui vint-i-quatre milions —descomptades les altres autonomies perifèriques—, haurien de saber fer manis, seguint la proporció dels catalans, d’un milió vuit-centes mil persones, i això no ho han aconseguit mai, ni quan anaven amb autobusos i tot pagat a la plaça d’Orient, convocats per el dictador Franco.

Ara toca el pols de les dues Espanyes entorn de la sacrosanta unitat nacional, que en definitiva és una religió inventada, després de perdre totes les colònies, i ara s’hi aferren per seguir vivint-ne certes castes.

Potser tenen raó, però amb mi arriben tard, ja que des de l’u d’octubre del 2017, i fins al meu estadísticament proper traspàs, ja no em sento espanyol, i així me n’aniré, amorosit pel principal sentiment polític que em queda: la meva estimada Nació Catalana!”.

A la vista de com es posaran les coses, en aquest llarg dia a dia que ens espera, em sembla que no em quedarà més remei que seguir escrivint.