L’humor és un estat d’ànim només propi dels humans. 

Vaig rebre la carta un dia que plovia. Era escrita amb lletra tremolosa per una persona que es presentava com a escriptor. El seu nom no m’era desconegut, era un nom compost saxó. El creia recordar com un autor de segona fila. Darrere el sobre hi figurava el remitent, en una zona abrupta de la comarca. M’invitava a casa seva per a una entrevista. 

Em va xocar. Jo, col·laborador d’un diari local; però en fi, no hi perdria res.

El lloc on vivia era lluny, en un escampat. Per les indicacions que em donava en la carta havia de ser una casa dins el bosc. Vaig agafar un bus que transitava per una carretera propera. En una cruïlla que venia en un mapa local vaig agafar un camí ample de 4x4 que portaria a la mansió. Havia de donar-me manya. El temps era nuvolat i amenaçava tempesta. Vaig passar per un pontet de joguina que travessava un torrent que abocava a un bon roll d’aigua. No vaig tardar a arribar a la casa. Era al mig del bosc. Una casa en forma de paral·lepípede de dos pisos amb finestres rectangulars que corrien al llarg de la fatxada, totes de la mateixa mida i fetes en sèrie. “Quin mal gust”, vaig pensar, “sembla una granja”.

L’edifici es veia desmillorat. Li faltava una mà de pintura, i en cert trams de la fatxada es despenjava l’estuc. Vaig trucar. Silenci. Repetí. Un rumor a la llunyania. Uns passos que s’apropaven a la porta. 

—Qui és? —va preguntar. 

—L’entrevistador —intentant identificar-me.

 —Ah!, l’esperava.

La porta d’entrada a l’edifici va grinyolar. Va aparèixer un home alt, corpulent, vestit amb una camisa a quadres marrons i verds. Les seves faccions eren correctes, de bones proporcions, cabell blanc ondulat i pell bruna, i se li desatacava a més una poblada barba metxada que li arribava a mig pit.

Vaig deduir, per les seves maneres, que seria un d’aquells bohemis de la ploma. “De tocats del bolet n’hi ha més d’un en el gremi ...”

—Passi, passi. Vaig entrar a una estança que per la seva aparença seria el “hall” d’aquella gran casa. Hi havia un taulell llarg ple de farcells de papers arrugats.

 —És hotel...? — vaig preguntar fent rodar la mà per l’espai ambient...

—No, un balneari —va dir ell per donar-me una explicació de l’esbalandrat que es veia—. Ho veurà despoblat per ser fora de temporada. A part, el poc servei que queda en actiu avui té festa, motiu pel qual, de moment, restarem sols.

 —Ah!

 —Amb tot, millor, veritat? Així ho passarem més tranquils ...

No vaig contestar. No acabava d’aclarir tot aquell context. Ell, fent un gest dubitatiu va seguir: “Però per Déu, passi al meu despatx”.

El despatx era un veritable galimaties de carpetes, pols, prestatgeries amb llibres per damunt i sota la taula, en els estants, algun fins i tot per terra. Una màquina d’escriure de l’any de la Quica sobre la taula, també restes d’aliments i una llauna de “cola” premsada per una mà vigorosa.

 —Hi ha una mica de desordre, però no tingui dubte que estarem més relaxats; millor trobar-nos en una estança com aquesta, on brilla la confiança, que en un sofisticat despatx del Wall Street—. I es posà a riure com aquell que ha tingut l’acudit més ocurrent de la temporada—. Segui, segui..., digué fent un moviment de mà sobre una cadira.

Ho vaig fer en un butaca. Vaig notar que tenia el seient rebentat. Ell, ho feu rere la taula de les carpetes polsoses. A un costat li quedava la portàtil posada sobre una tauleta auxiliar.

—Doncs bé —es va expandir, plegant les mans i en aire satisfet—, pregunti. 

“Bonica forma de començar una entrevista”, vaig pensar, però per no demostrar la meva estranyesa vaig intentar resoldre: “Per on vol que comencem?.”

 —Això és el que jo em pregunto: per on comencem?...

—Veurà... —vaig intentar aclarir—. És que jo, de fet, no sé com vol vostè orientar la seva entrevista. 

 —És igual —va tallar, i afegí—: Tot surt bé... si es fa bé; he, he.

Posant-se d’esquena, girant el butacó rotatori em va preguntar amb vehemència: “Ha portat cinta magnetofònica?”.

Em va deixar parat. 

—Doncs, no. No sabia que ...

 —És igual. Ho farem d’altra manera, que serà el mateix però més original. Vostè pregunti, i jo escriuré la contesta a la màquina d’escriure. Així li quedarà testimoni del que hem dit i ningú no podrà tergiversar la meva declaració.

Em va semblar bé.

 —Preguntí! —al temps que amb la rapidesa d’un llampec va posar dos folis amb paper carbó dins del carret de la màquina.

De moment, em va semblar que posava el paper carbó al revés, però com ho va fer tan de pressa, vaig preferir callar per no contrariar-lo.

Vaig començar: “Fa molts anys que escriu?”.

 —Des que era al ventre de la mare —va afirmar seriosament, i ràpidament es va posar a teclejar a la màquina—. Aquí ho exposaré en detall.

Jo, bocabadat. Escrivia a una velocitat de vertigen. Almenys anava a 200 pulsacions per minut.

 —Del ventre de la mare, he...he.. , això és una bona metàfora —es digué a si mateix.

—Segueixi preguntant, segueixi preguntant.

 —Quin tema és el seu preferit...?

Ell em mira content per seguir sobre la màquina: clac, clac, clac, xim, ras, xim, clec clec, rec, clac, clac... 

—Quan va publicar la primera novel·la?

 (Clac, clac, clac, ras, clac, xim...).

 —Amb quina escola literària simpatitza?

 —Amb la meva —va contestar sense deixar-me repreguntar; posant ràpidament les mans al teclat, segui “picant”: clac, clac, xim, clac, clac, ras.

 —Quants llibres a escrit?

(Clac, clac, ram...).

 —Li són rentables les edicions...?

 (Cla, clec, ram, xim, clac, clac, ram...). 

—És casat...?

Ras, xim, clac, clac..., al temps que aixecant la vista feu el signe afirmatiu amb el cap.

—S’ha divorciat mai?

—No, i ara —clec, clac, cloc, xim, clec...

—Quina editorial li publica les novel·les...?

(Clac, clac, clac i rasss).

—Pensa seguir escrivint...

 —El que em queda de vida penso fer almenys 50 novel·les més —Clac, clac, clac-clac, ram, ziimm, clac-clac...

Mitja hora més tard, acabàrem.

—Què li han semblat les meves contestes? Vol seguir parlant...

—Ja les llegiré a casa. És que tinc tard i es fa de nit —jo, inquiet pel temps nebulós.

—És veritat. Així també li donarà temps de corregir alguna falta d’ortografia que hagi fet, o aclarir algun concepte de sintaxi —apuntà fent un gest picaresc amb els ulls.

Li vaig agrair la franquesa. Ell va seguir seriosament: “És que em fa vergonya que em vegin mancances professionals. Un dels bons de la literatura com soc jo, no vol veure cares de decepció...

 —És clar —vaig assentir, al temps que pensava: “No li falten padrins...”.

—El convidaria a un whisky, però se l’han begut tot els cambrers. 

 —Cap problema.

Aleshores, posant-me la mà a l’espatlla m’acompanyà fins a la porta del carrer. Al travessar-la vaig notar que a la llinda la pintura era espellofada.

 —Ja em diràs què t’ha semblat —es va interessar, canviant-me sobtadament el tractament.

 —Ok.

 —També digue’m en quina revista sortirà l’entrevista. Millor que sigui en el Time.

Li vaig correspondre amb un somriure de conill. “No li falten pretensions, a l’hermano”. 

Vaig agafar els papers que m’havia donat per posar-me’ls d’una revolada a la bossa. Només vaig tenir temps de dir-li adeu, mentre em donava ell un paperet amb un número: “Es el meu telèfon. Truca’m!”.

“Si la publiqués el Time, seria jo el primer joiós; no serà Coñón l’interfecte?”, anava dient per a mi quan vaig agafar el camí de tornada.

 El temps s’espatllava. Es va posar fosc en minuts.

Vaig tenir temps just d’arribar a la parada del bus. El vaig abordar d’un bot, quan la tempesta esclatava.

La llum interior del bus era minsa. No podia llegir l’escrit, però vaig consultar el telèfon. Quina cosa més rara. Era un número quilomètric: 62087688451231. Hi ha d’haver prefixos i sufixos, vaig convenir. Ja ho aclariré a casa.

Després d’haver-me preparat un cafè calent i assegut al butacó, vaig intentar aclarir l’enigma. “Suposem que sigui un prefix de tres números, aleshores repercutiria lògicament a 620-87688451231. Encara és massa llarg. Suposem dos números sufixos, 620-876884512-31. Tampoc pot ser. En fi, truquem a “Informació” de la Telefónica per sortir de dubtes.

La veu femenina que em va atendre va quedar sorpresa. “No senyor, no pot ser un número de telèfon”.

—Oh!, me l’ha donat el mateix usuari .

 —Seria que li donaria el número de compte bancari... — va concloure amb fina ironia 

Vaig penjar contrariat.

Em pujava la mosca al nas. Aleshores vaig treure els papers de l’entrevista. Hi vaig donar una ullada: Sorpresa!: “Els haurà escrit en clau?”.

Vaig intentar lletrejar. A la meva pregunta de: “Quin tema és el seu preferit” havia escrit: “asmssoem dnfi msi f nn, mo 326 papp ell de memnsyt a ndoemand, defer, cibdyetr, ldo8mmsds so9jstree”.

Quan havia preguntat: Quin va ser el primer títol?, ell va escriure: “juuu fet seppetr kallimen & sinquet “””” flu fla xxoport $$, calcum..&& qwety345u actioio....%”; i així la resta de l’entrevista.

 —Que caram! Aquest tipus ha volgut prendre’m el pèl. Intrigat, al matí següent em vaig apropar a l’oficina d’informació de la comarca.

La senyora que em va atendre, d’uns cinquanta anys, parladora i grosseta, es va posar a riure quan li vaig donar els detalls de la casa.

—No!, no és un balneari. Almenys no ho és de persones normals —anava rient amb ganes. Aquell edifici es diu El Bon Repòs. Ara és deshabitat, però va ser un manicomi.

—Què diu! Però si em va rebre una persona digna; un... escriptor —vaig acabar en veu quasi imperceptible, ja tement-me-la. 

—Un escriptor? Ah!, vaja..., —rient ara per les butxaques—. Vostè s’ha trobat amb Big White. 

—Bic què...?

—Sí, home, li diuen el Big White”, pel cabell albí, la barba blanca, i també per la seva estatura. Es tracta d’un boig inofensiu que té deliris literaris. És convençut que és el Tennessee Williams. Sort que l’ha trobat. Fa uns dies que es va escapar del nou manicomi, i pel que sembla ha retornat “a casa”.

—Ell em va trobar a mi! —jo acalorat—. Sort que és inofensiu —vaig afegir.

La balena es va a posar a riure amb insolència; aquella donassa encara deu riure ara.

 —Jo, no.