Amb dades de l’Organització Mundial del Turisme sobre la situació del món aquest any referent a aquest fenomen turístic, se’ns parlava que s’havia desplaçat un total de 1.500 milions de persones, i que la majoria s’havia concentrat en un indret en menys del 5% de la superfície de la Terra. Un creixement desmesurat que havia generat, en les zones turístiques ocupades, molta preocupació, fins i tot —segons els analistes— reaccions hostils.

La saturació d’espais turístics ha creat problemes greus que mai es van pensar o preveure per a les seves infraestructures ja establertes, com ara una dependència econòmica excessiva, la contaminació generada pels gegantins transatlàntics i per l’accelerat trànsit d’avions de passatgers, el consum desmesurat de l’aigua en un temps de carestia, l’escassetat i l’encariment dels habitatges de lloguer per als veïns.

Es tracta d’un model de societat que provoca efectes de divisió entre la població, perquè uns operadors turístics s’enriqueixen mentre els contractes temporals que es fan en aquest sector resulten del tot insuficients per als treballadors per poder viure de manera digna.

Segons dades, l’Espanya que coneixem se situa com el tercer país més turístic del món. Ja em diran si això no fa pensar. Recordem, els que ja som grans, que el franquisme considerava el turisme com el motor econòmic per al desenvolupament del país. I en feia propaganda a nivell internacional com una forma de promoció per tal que s’acceptés el règim. A més, introduïa una propaganda festiva del país, inserint una imatge monocultural de panderetes i sevillanes, com si tot l’Estat espanyol fos això, en detriment de la resta de la diversitat cultural de què es nodria el país. Diversitat que mai no va reconèixer.

El turisme que coneixem —com assenyalen els analistes—sol transformar la natura i privatitzar els espais públics. Hi ha ciutats on el flux de visitants supera la població de residents. Mentrestant, els governs de les ciutats, enfront de tals novetats imprevistes, donen solucions a mitges per tal de regularitzar el problema que se’ls planteja i ho justifiquen amb l’argument d’una necessitat d’ocupació. 

Un comentarista assenyalava que, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’exemple que es desprenia de Lloret de Mar (la Selva), degut a la seva massificació turística, que esdevenia un dels municipis més pobres de Catalunya. Per altra banda, posava en relleu que tant Rupit (Osona) com Siurana (Priorat) havien declinat formar part de la llista dels pobles més bonics d’Espanya per por de patir una invasió per a la qual asseguraven no estar preparats.